Francesc Torrent i Guasp, conegut sempre i per tothom com Paco, va nàixer a Gandia el 7 d’octubre del 1931, però la història interessant comença uns anys més tard, quan ja té 22 anys i estudia medicina a la Universitat de Salamanca. Va ser llavors, com un Sant Pau contemporani, quan va caure del cavall, va veure la llum i va iniciar una croada que li ocuparia tota la vida i que portaria endavant superant totes les dificultats imaginables, incloses les que ell mateix va generar.
Aquell dia, el professor d’anatomia el va enviar a la morgue a disseccionar un cor. El jove Paco va obrir el cos i va observar aquell múscul i va quedar-se de pedra. Hi havia una cosa que no entenia, una contradicció bàsica amb el que li havien explicat sobre el seu funcionament que el feia impossible. Sense saber massa bé com, més una intuïció que altra cosa, percebia que si el cor funcionara com explicaven totes els manuals de l’època, la vàlvula que havia de recollir la sang es tancaria amb l’esforç, bloquejant la tasca que en principi havia de fer. De fet, malgrat els cinc segles d’estudis i investigacions, llavors encara no se sabia molt bé com funcionava el cor.
Amb aquesta idea al cap, va dirigir-se al professor per explicar-li i aquest ho va trobar interessant i li va demanar que ho desenvolupara. Abans d’acabar la carrera ja havia escrit la seua primera monografia que s’autopublicaria ella mateix.
El gran error de la seua vida?
De forma pràcticament inexplicable, aquell llibret en castellà en plens anys 50 creuaria l’Atlàntic i arribaria a mans de Gerhard A. Brecher, un dels principals cardiòlegs del món que li facilitaria una beca per estudiar als Estats Units.
Per primera volta i amb només 28 anys, el nostre protagonista tindria tot l’equipament, material i suport per començar a investigar seriosament. “Se m’obria un nou món”, escriuria a les seues memòries. un món, però que no li duraria gaire. Només arribar a l’hospital Eugene Taldmadge, a Georgia, demostraria la seua dificultat per acoblar-se a la disciplana dels grans laboratoris. “Quan vaig arribar em van assignar un equip de treball, però m’hi vaig negar adduint que jo havia anat allí per tal de poder demostrar empíricament les meues teories”, recordaria anys més tard el mateix Torrent. Sorprenentment, Hamilton, el cap de departament, acceptaria el desafiament amb una condició: tenia només tres mesos per mostrar resultats. En dos, Torrent ja els tenia. A partir d’ací, la seua llibertat per investigar s’incrementa i al cap de poc temps ja té un primer manuscrit.
Es proposa a publicar-lo, però Brecher i Hamilton li demanen que ho desenvolupe més i li ofereixen agarrar-se uns dies de vacances. Paco no ho veu gens clar, sospita que li volen furtar les investigacions, així que decideix fugar-se com si es tractara d’una pel·lícula d’espies. Envia el manuscrit per correu al seu germà i simula marxar uns dies de vacances per, en realitat, dirigir-se a Nova York. Allí, una volta ha comprovat que el manuscrit ha arribat a Gandia, agafa un avió de retorn sense acomiadar-se.
“Si m’haguera quedat hauria entrat per la porta gran de la ciència de la mà de Brecher i Hamilton”, escriuria més tard. Realment hi havia un risc de perdre la seua investigació? O al contrari, va ser la seua decisió radical el que el va condemnar a dècades d’ostracisme?
Bullint els cors a la cuina de casa
De nou al País Valencià, Torrent es dedica primer de tot a situar-se. Obre una consulta a Dénia, protagonitza una boda ràpida després d’un festeig de sols nou mesos amb Teresa Boluda i comença a tenir fills: Maite, Esther i Paco.
Una volta ja col·locat a la vida i assegurada una font d’ingressos regular, l’obsessió pels cors torna amb força. Ara, però es troba allunyat de qualsevol centre d’investigació i aïllat del món acadèmic, però res d’açò atura al nostre protagonista.
Des de la seua casa de Dénia estudia i dissecciona centenars de cors, sobretot de vaca, que Teresa li bull i li neteja amb cura per després pujar-li al despatx. Si es descuiden, també els fills acaben amb un davantal ajudant amb les disseccions. “Un altre cor! Quants cors! Aquesta és la casa de l’amor”, repetia un poc fastiguejada la menuda Esther.
Aïllat del món acadèmic, investiga sol i sense material, a les nits i als caps de setmana, després de tancar la consulta, però amb tanta determinació que a voltes Teresa fins i tot li ha de posar el menjar a la boca perquè no s’haja d’aturar.
A partir dels anys 70 comença a rebre cert suport, com una beca de la fundació Juan March i també inicia la tasca de divulgació, amb la publicació de monografies amb les seues teories i impartint conferències.
La llarga travessa del desert
La seua teoria de la composició del cor, però, és revolucionària i contrària a tot el que es coneix fins ara. A grans trets, doncs aquest no és un article de divulgació mèdica, així que perdoneu la simplificació matussera, Torrent assegura que el cor no és un acoblament de diferents peces, sinó un únic teixit enrotllat en una doble hèlix, el que li permet fer força, no només en el procés de l’expulsió de la sang, sinó també en la reabsorció. I arriba a aquesta teoria reconstruint tota l’evolució d’aquest múscul, des del cor més simple del cuc al dels mamífers, passant pels peixos i els amfibis. Un camí que l’evolució va trigar milions anys en fer però que cada fetus fa encara en uns pocs dies.
Defensar aquesta tesi no és senzill. Es paga de la seua butxaca l’assistència a congressos, on s’hi presenta carregant dues grosses maletes de cors en formol clavats en carmanyoles -el que li suposa alguns problemes a l’hora de creuar fronteres, com és fàcil d’imaginar. El que ell explica no es pot limitar a paraules, ho ha d’ensenyar en viu, però es converteix en una espècie de savi boig més ridícul que interessant i en algunes conferències se senten xiulits i se l’insulta, sobretot a l’estat espanyol. Una experiència amb la ciència que sembla inevitable i que diferents protagonistes de la sèrie, des de Jordi Joan a Maria Hervàs, passant per Julio Cervera o Alberto Carsí, van patir.
En canvi, a l’estranger aconsegueix cert públic i alguns premis, inclosa una nominació al Nobel el 1978. La seua particular travessa del desert, però, encara no ha acabat.
“Li posava tanta passió al que explicava que a voltes li costava de fer-se entendre”, recordarà un metge després. Tampoc el seu caràcter és fàcil. A un dels principals cardiòlegs dels Estats Units li arriba a dir que “no tens ni idea de com funciona un cor”.
En un món que ja funciona amb papers i gràfiques ell encara viatja amb diagrames i pots amb cors en formol. I, el que és molt important, sense el suport de cap universitat ni centre d’investigació. I el món científic és tan endogàmic i gregari com qualsevol altre.
La Pacoplèxia
A partir del 1995 comença a col·laborar amb l’Hospital Sant Pau de Barcelona, el que li dóna accés a material, equipament, col·legues amb qui compartir informació i canals de divulgació. I, també, cors humans. Cada volta que hi ha un trasplantament de cor a l’hospital condueix sense descans des de Dénia fins a Barcelona per poder disseccionar l’encara bategant cor descartat.
En aquesta època li arriba el reconeixement definitiu. S’estan començant a fer proves de cirurgia cardiovascular que intenten intervenir en el cor sense haver de canviar-lo i els seus coneixements són imprescindibles. Importants cardiòlegs d’arreu del món reconeixen la seua teoria i es bateja una intervenció amb el nom de “Pacoplèxia” en el seu honor.
El 2005, arriba el seu moment de rescabalament definitiu. Convidat a un congrés de cardiologia a Madrid ha de parlar davant de tots els seus col·legues que durant anys l’han ignorat -quan no insultat o burlat. Imparteix la seua conferència, desplega el seu cor i, en acabar, la sala, dempeus, aplaudeix les seues tesis. Una reacció mai vista en un congrés científic. Paco es posa nerviós, ha d’anar al bany. Comença a trobar-se mal, té suors fredes i mal al braç. No té cap dubte del que li passa i demana ajuda. Malgrat trobar-se rodejat dels millors cardiòlegs de l’estat, Francesc Torrent i Guasp morirà d’un atac de cor a Madrid el 25 de febrer del 2005.
