Quan em pentine els cabells sent que una part de mi s’acaba. Això no és obstacle perquè els trinats dels ocells esgarren aquells abillaments que, per desgràcia o ignorància, no posseeixen títols nobiliaris o patrimonis artístics.
Tanmateix, les panderoles, que cada matí ens delecten amb els seus balls afrodisíacs, ens permeten resistir les contrarietats del temps que ens desenllustra, ens desgasta i ens torna més insonors, més invisibles i menys creïbles. Això m’agrada, em plau pensar que els altres pensen que jo no pense, quan en veritat us dic que sí, sí que pense, encara que sense pensar, perquè en realitat jo soc pensament, la meua essència es compon d’idea, i la meua totalitat aixopluga tots els pensaments que pensen que jo no pense. És a dir, qualsevol pensament que pense que jo no pense, pel simple fet de pensar que manco de capacitat pensativa, s’imbrica de manera subtil dins del meu propi pensament. La possibilitat de pensar que no pense, implica impossibilitat de negar el meu pensar, o cosa que és el mateix, si es pensa que el meu pensament és fictici, s’està demostrant implícitament que posseïsc pensaments propis, el contrari seria una entelèquia fàcil de demostrar, almenys quan em pentine els cabells i arrossegue, amb aquest gest, part del meu ésser.
Per altra banda, en el moment que el meu pensament pensa que els altres pensen que jo no pense, està reconeixent que diversos «pensars» existeixen a banda del meu propi pensar. Això, a primera vista, pot paréixer una incongruència o una contradicció a les meues afirmacions anteriors. Res més lluny de la veritat. Si analitzem de manera irracional i subjectiva el pensament abans descrit, podem arribar fàcilment a la conclusió que pensar tan sols constitueix el principi del pensament absolut. És a dir, un pensament forma part d’altre, i així successivament, de manera que el primigeni pensament va pensar un pensament al qual va donar autonomia per seguir reproduint-se. La progressió geomètrica fou ràpida; passat un temps curt, l’espai pensant es va omplir de pensaments fèrtils com conilles, emperò al mateix temps el pensament inicial albergava la totalitat de pensaments; era evident que el primer pensament va tindre la necessitat de pensar un espai perquè els pensaments que eixien del seu pensar tingueren prou de lloc per desenvolupar les seues pròpies capacitats pensatives. D’aquesta manera ,hem pogut arribar a la conclusió que, encara que el meu pensament siga passiu, buit, fofo i desert, és d’una qualitat substancialment superior a aquells pensaments que pensen que jo no pense.
Tranquils, l’estona ja ha passat. Ja em sent una mica millor. Ha sigut dur, però, tranquils, això em passa de tant en tant. Ara una píndola i al llit, i demà nou, com si no haguera passat res. Au!
