Des de la meua cambra, amb la porta mig oberta i assegut a la vora del llit, he estat observant els moviments precisos de la meua família. Unes tonalitats ataronjades banyaven suaument i amb –el meu entendre– estima i delicadesa, les parets i el sostre de l’estança, on pràcticament tota la família s’ocupava a distraure’s, ja que era impossible eixir al carrer un dia tan desagradablement calorós.
Per una estona, fins i tot m’ha paregut veure’m a mi. Estava assegut darrere de mon pare i, amb gran alegria per part de la resta de la família que m’observava, feia ganyotes monstruoses i burlesques; cosa que, dintre d’eixa hipòtesi, més tard segur que em retrauria. El cas és que comencí a pensar que era igual fer-les davant de tots com fer-les al bany, sol, davant de l’espill, i quan saps positivament que ningú, absolutament ningú, pot veure’t. Però… alhora, em podia dir que, a la fi, era el mateix, perquè estava segur que més tard o més aviat ho contaria a tots, encara més, repetiria aquestes bajanades, i, malauradament, et serien aplaudides i festejades. No vol dir això que et prengueren per un retardat mental, no, perquè tots sabien que la meua intel·ligència i serietat en el tracte eren extremadament acurades. Moltes voltes, mon pare, el meu propi pare, tan adust i sec ell, havia dit en reunions familiars que l’únic membre seriós de la família era jo. Això, sempre m’havia donat una seguretat enorme davant els meus enfrontaments normals amb una societat reticent a acollir en el seu si persones singularment normals i grises com jo.
Ja al col·legi, els altres xiquets, àdhuc els professors, em solien cridar l’atenció per la meua serietat i la meua prematura maduresa. Emperò, tot això no era cap obstacle perquè en certs moments i circumstàncies especials, oferira al meu públic (el qual en més d’una ocasió m’ho havia demanat insistentment) eixe repertori de ganyotes ridícules que, gràcies al temps i a la constància, havia aprés i perfeccionat.
També és veritat que, al meu treball, els meus superiors en més d’una ocasió m’havien recriminat per pertorbar la marxa dels meus companys de feina i espantar els clients, els quals (més bé, pel seu curt enteniment) no acceptaven de bona gana les meues gracioses ganyotes.
Encara que, pensant-ho bé, tampoc necessitava eixir del meu cercle familiar per a poder esplaiar-me en el meu favorit entreteniment. Amb eixa mica d’alleujament diari, la meua vida s’omplia de felicitat.
És probable que, dit o contat així, no deixe massa mossa en el vostre cor… però… allà vosaltres, éssers insensibles, adormits i apàtics!
