Quan Josep Gregori (Alzira,1959) va impulsar Edicions Bromera fa gairebé quaranta anys amb un petit capital en pessetes i tanta incertesa com entusiasme, no podia imaginar que arribaria a construir un «imperi editorial». Eren els anys vuitanta, una època en què tot estava per fer i plantejar, i el panorama sociocultural valencià es mostrava receptiu a moltes iniciatives, és més, les necessitava. S’acabava d’implantar l’ensenyament del valencià a les escoles i als instituts. La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) havia estat promoguda pel conseller socialista Ciprià Císcar, i aprovada el 1983. En aquell context va nàixer Bromera, amb La narrativa valenciana 1900-1939 de Vicent Simbor com a llibre-coet d’eixida i L’últim roder, de Josep Franco, com a segon títol i èxit decisiu.
Com diu Josep Gregori: era una època propícia, un moment clau, «el valencià entrava en el currículum educatiu i no hi havia a penes professorat de valencià preparat, ni material didàctic ni llibres de text, i la literatura infantil i juvenil en català amb prou feines despuntava a casa nostra.» En aquell moment —explica Gregori— «existia el consorci editorial valencià Gregal, però Gregal no va saber aprofitar el moment i va fer fallida, la qual cosa és incomprensible perquè tenia suport públic».
Així les coses i, tret del malaguanyat consorci editorial de Gregal —un fracàs dels que fan època i que encara no s’ha explicat bé— el ben cert és que al País Valencià no hi havia editorials que cobriren aquest àmbit. L’editorial valenciana més activa del moment, Tres i Quatre, es dedicava a l’assaig, la poesia i la narrativa, i no fou fins ja entrats els anys noranta que va fer una incursió tímida en l’àmbit educatiu o de literatura juvenil amb la col·lecció El Grill i altres materials i col·leccions.
De vegades en la vida hi ha moments en què sembla que les circumstàncies s’aprofiten de nosaltres, però n’hi ha d’altres en què som nosaltres els que estem cridats a aprofitar-nos-en, en el bon sentit. I així ho va intuir Josep Gregori: «El 1985 vaig guanyar el Premi Ciutat de València amb la novel·la Romànica ficció, un premi que publicava l’editorial Fernando Torres. Era un moment en què no hi havia ofici entre els editors valencians, i quan vaig tindre el meu llibre a les mans i el vaig veure amb una edició tan deficient, vaig pensar que volia dedicar-me a l’edició. Allò va ser com una espurna. No m’havien demanat repassar galerades ni res, i aquell llibre era un desastre. I vaig pensar que jo podria fer-ho millor… Aviat vaig detectar que hi havia línies editorials en la literatura infantil, juvenil i en narrativa que no estaven cobertes i m’hi vaig engrescar. No hi havia quasi res fet. I posteriorment fins i tot vaig escriure jo mateix obres de literatura infantil i juvenil».
Deia Gabriel Ferrater que allò que més l’havia marcat en la vida no eren els llibres llegits ni les persones que havia conegut, sinó tot allò que havia viscut i escoltat a casa seua. I si mirem en la vida i obra de molts artistes, escriptors i editors, així és. Fa anys que conec Josep Gregori, i després d’algunes converses amb ell, gosaria dir que fou —en gran part— aquell sentit pragmàtic de la vida que tenia son pare i que ell va copsar, allò que tant el va marcar, com ell mateix ha explicat en alguna ocasió: «No diria que jo tinguera el perfil d’un home de negocis, però d’un manifasser sí. Així que com que veia que res ens unia a la gent del llibre vaig decidir muntar l’Associació d’Editors del País Valencià. Vaig reunir els editors i els vaig esperonar».
Dit això, que no és poc, cal posar-se en situació. Alzira, capital de la Ribera Alta, era als anys vuitanta una ciutat encara molt vinculada al camp i al conreu de la taronja, tot i que també tenia un perfil industrial. Als seus voltants començava a consolidar-se una indústria incipient i certes inversions, però les mentalitats eren encara rurals, arrelades a la terra i a les coses tangibles. Les mentalitats canvien lentament… Potser per això els germans de Josep no van voler formar part del seu projecte editorial quan ell els ho proposà, no ho veien clar… Potser per això mateix son pare s’ho mirava amb escepticisme i l’animava a no deixar la feina de mestre. Amb tot, va ser son pare qui li deixà aquell grapat de pessetes inicials, que van representar el capital necessari per poder començar les activitats d’allò que amb el temps ha esdevingut el primer grup editorial valencià i un dels grups independents més potents en el panorama català.
«Fou una reinversió constant i total al llarg dels anys — explica Gregori. Tingues en compte que amb els diners inicials que em va deixar mon pare podia publicar un màxim de quatre llibres. La sort va ser que un d’ells, L’últim roder de Josep Franco, va funcionar molt bé i el que vaig guanyar ho vaig reinvertir en dos llibres més i així successivament. I funcionava! Durant 3 o 4 anys vaig continuar combinant la meua professió de docent amb l’edició, però en un moment donat em vaig veure obligat a triar, i no va ser fàcil: d’una banda hi havia la incertesa de l’empresa, i d’altra, la seguretat d’un salari fix i una professió que també m’agradava, jo ja havia guanyat les oposicions i era funcionari. Però la il·lusió i la passió van tirar més de mi».
A Gregori no li feu mandra deixar la feina «segura» de mestre i prendre iniciatives des de ben jove, quan potser començava a intuir que «el risc és inherent a l’activitat editorial, però el risc rarament va associat a l’èxit, i l’èxit rarament va associat a la qualitat literària i editorial».
Van passar els anys i el passat 2019 Bromera va inaugurar una nau al polígon del Pla, construïda a la mesura de les seues necessitats, i que va duplicar les possibilitats anteriors d’emmagatzematge i les oficines. No oblidem que el grup Bromera dona treball directe a 60 persones i indirecte a moltes més, té una facturació anual d’uns sis milions d’euros, i compta amb cinc mil títols publicats, incloent els llibres en català, la llengua majoritària d’edició, però també en castellà, gallec i basc. Són moltíssims els llibres venuts pel camí, un camí ple de sorpreses i d’incerteses perquè, com li agrada dir a Josep Gregori: «els llibres triomfen sovint per una sèrie de factors molt fortuïts».
Des d’aquells inicis dels anys vuitanta ha plogut molt i Gregori n’és conscient, també conscient de quan i com cal o convé afluixar la marxa: «Crec que he estat emprenedor en molts camps, però empresari, no me n’he sentit fins fa relativament poc. Dels trenta-set anys que tenim de trajectòria a Bromera, m’he sentit més un editor i un agent cultural que un empresari. Arriba un moment, però, que tens tanta gent treballant al teu càrrec, que t’has de posar el barret d’empresari, perquè açò ha de funcionar, si no la continuïtat perilla».
I precisament, és la continuïtat la que ens du al següent capítol, a una segona època de l’editorial que s’obri amb la notícia recent de la venda dels 60% dels actius d’Edicions Bromera al grup Planeta. Una notícia que ha estat rebuda de maneres ben diverses pel món del llibre i de la cultura al País Valencià, i més enllà. Alguns s’ho miren amb escepticisme, d’altres amb certa frustració i pena, un xic de ràbia, potser, altres amb pessimisme, altres amb esperança de continuïtat i ambició de futur. De tot n’hi ha. El cas, però, és que aquests són els fets, i els fets són fets, i les opinions són lliures. I n’hi haurà per a tots els gustos.
Amb tot, que un grup editorial com Planeta s’interesse per tu vol dir que has aconseguit una credibilitat i una solvència atractiva. No era la primera vegada que Bromera rebia una oferta, com el mateix Josep Gregori em contava en una entrevista ara fa quasi un any: «Vam tenir fa temps dues ofertes d’importants, i no va estar fàcil desestimar-les perquè, d’una banda, estar dins d’un grup gran podria proporcionar-nos possibilitats, però alhora també pensem que ens llevaria autonomia. En un moment determinat sembla que nosaltres érem una temptació per a les editorials d’àmbit espanyol que fan llibre de text i aspiraven a tenir un segell autònom a la Comunitat Valenciana. De tota manera, ja fa temps que no ha vingut ningú a picar a la porta, ni nosaltres hem anat a buscar-ho».
Les coses, però, poden canviar de un dia per a un altre i, o bé han picat a la porta, o bé han anat a buscar-ho ara. Siga com siga, rebre una oferta semblant com la de Planeta ocorre en comptades ocasions i a l’ocasió ja sabem com la pinten…
Vist en perspectiva, tampoc està tan malament, és Planeta, on també hi ha el Grup 62 i tants altres segells editorials catalans. Mala sort si cap empresari valencià milionari, que n’hi ha, no ha mostrat interès ni sensibilitat per invertir en el món del llibre. Què hi farem! El cas és que tothom té dret a jubilar-se o a baixar el ritme, i objectivament, han estat un bon grapat d’anys de molta feina, decisions i preocupacions per a Josep Gregori. Ara, però, probablement vol mirar-s’ho tot una mica amb certa distància, que no absència. Planeta, recordem, adquireix el 60 dels actius de Bromera, encara en queda un 40 en mans del fundador.
Ningú pot avançar què passarà, com serà l’evolució de l’empresa, cap a on girarà. Desitgem, i vull pensar-ho així, que Bromera continuarà sent un segell editorial valencià majorment en la llengua del País, amb una identitat i una idiosincràsia pròpia i definida, la qual, com sempre passa, agradarà més o menys, però és innegable que té empremta i caràcter propi.
A base de reinvertir capital i de tenir el cap en la feina en tots els sentits, Josep Gregori ha anat construint un teixit empresarial del llibre que avui es projecta tant en l’àmbit català com més enllà, amb traduccions d’obres infantils a més de trenta llengües. Tot plegat, una experiència editorial reeixida, i ara comença una nova etapa.
