Que Bani no aparegués als mapes durant segles no és per ignorància, ni per mala fe, sinó per simple indiferència. L’illa es troba allunyada de les rutes marítimes habituals, i desplaçar-s’hi no despertava interès per ningú. Deshabitada, no disposava de recursos naturals prou llaminers, i el sòl de roca volcànica no era propici per a enterrar-hi tresors.
No fa ni cent anys que una comunitat de perdedors, amb ganes de ser els primers en alguna cosa, s’hi va establir. Contra tot pronòstic, gràcies a la seva manca d’exigència, i a que a les cocteleries d’arreu del món es posà de moda el sabor de la saba d’uns matolls esquifits que només creixen allí (el sabor, i els efectes al·lucinògens), Bani començà a prosperar.
El país, jove, pren embranzida, comença a sentir orgull, i sent necessitat de tenir història; tanta, que decideixen inventar-se-la. A les classes de Secundària treballen projectes d’antigues batalles i revolucions, que a la universitat perfeccionen amb tota mena de detalls; però és a Primària, a les aules dels més petits, on es forgen les històries que tenen més èxit i que s’acaben aprenent tots els baniencs.
Si visiteu Bani, tingueu present dues coses: primera, inventeu-vos-en una de ben maca, i digueu-li a l’orella d’alguna criatura, i d’aquí us anys potser es llegirà als seus llibres d’Història; segona, porteu algunes rames de matolls ben carregades de saba.
