Tot i que de la transició política o del sistema de partits valencians se n’han fet diversos treballs, mai s’havia fer una valoració i revisió de l’aportació del nacionalisme valencià al procés de construcció nacional del País Valencià. En les publicacions genèriques el nacionalisme valencià sempre apareix minoritzat, com a resultat del marc mental espanyol imperant, com ha estat sempre. És per això que el llibre Ni fet ni desfet. Història del nacionalisme polític valencià (1974-1998) de Natxo Escandell Garcia (Carcaixent, 1988), és un treball tan oportú. Fer memòria i inventari és constatar el paper de modernització política del País Valencià, introduint una visió pròpia: progressista i valenciana, dins d’eixe marc mental espanyol, tan majoritari. El repte no era senzill. Certament eixa modernització ha tingut una major incidència en els àmbits locals i comarcals –el cor del País– on major representació i implantació s’ha aconseguit. Però cal no oblidar que en el camp polític els valencianistes-catalanistes eren, en quasi la seua totalitat, la primera generació política, sense referents fora dels sectors intel·lectuals, dels grans personatges o dels llibres. Això no passava a Catalunya, Euskadi o Galicia, on unes societats més conscienciades, disposaven de tradició política pròpia.
Escandell, com a doctor en història contemporània que és, ha documentat les claus del període des dels temps previs a la transició política i la gestació dels diversos partits nacionalistes (1974), analitzant tota l’etapa de la Unitat del Poble Valencià, fins el camí que portà a la creació del Bloc Nacionalista Valencià (1997). Ho fa acudint a les fonts escrites, especialment a la pròpia documentació generada pels partits, per la UPV, en Conferències i Congressos, els resultats electorals, la bibliografia generada i les moltes entrevistes fetes a diversos dirigents i protagonistes dels fets estudiats. Aquelles veus dels protagonistes en les diverses etapes li donen al llibre un relat i una aproximació més personal i objectiva a la història.
Al llibre s’hi constata com aquell moviment de base fusteriana i forces esquerranes, amb una component de partida eminentment cultural i quadres dirigents provinents de l’antifranquisme, no coneixent realment com era el conjunt de la nostra societat i com hi pensava en aquells anys de transició a la democràcia, s’enfrontà a la realitat de l’eix ideològic esquerra-dreta, que és el que sempre ha pesat més i era el que la gent entenia políticament. I sense perdre de vista que qui més va actuar en contra de tot el procés de valencianització fou el propi Estat –guerra bruta dels GALS valencians de l’extrema dreta, la batalla de València, els acords entre Alfonso Guerra i Abril-Martorell, el topall del 5% com a barrera electoral,…– impedint que el nacionalisme valencià s’escampara o es normalitzara dins de la societat valenciana. L’estat profund no podia consentir el floriment d’un nacionalisme valencià i menys encara tenint com a veïnat al nacionalisme català. Actuaren com a Estat. Ho podien fer als valencians i ho van fer una vegada més.
Calia analitzar tot el camí de contrast amb la crua realitat electoral de la transició i els acostaments i aliances entre les diverses forces nacionalistes en la creació de la Unitat del Poble Valencià, totes les dificultats, diferències de criteri i aliances electorals que patí el partit, per tal d’aconseguir entrar en el parlament valencià i trencar la injusta barrera electoral del 5%, l’escissió del PVN –com a resultat de l’acostament a la tercera via valencianista– i el camí d’acostament de tots els grups nacionalistes, reformulant els postulats valencianistes en consonància amb els pensaments de Joan Francesc Mira i el seu posterior llibre La nació dels valencians, que tanta influència va exercir en aquells moments de reflexió interna. Camí d’acostament a la realitat social valenciana, que portà a l’important Congrés de la UPV de l’Eliana de 1996 i que va obrir les portes a la creació del Bloc Nacionalista Valencià en 1997 i posteriorment, amb una major implantació territorial i tot un seguit d’aliances, al que hui és la coalició Compromís. Analitza també l’autor, el paper del nacionalisme cultural i l’actuació d’Eliseu Climent en tot el procés. Constatar que molta gent podia ser catalanista radical al carrer i després votar o ajudar a forces d’obediència espanyola, tingué les seues repercussions i trencaments entre el món cultural i el polític, de manera que el BNV no podia entendres sense eixa separació de camps d’actuació.
De la mateixa manera apareixen ben reflectides les polítiques d’aliances electorals diverses, per a aquelles convocatòries a les institucions on la UPV per si mateix no podia arribar: amb Esquerra Unida i Els Verds per a les Corts Valencianes, amb forces nacionalistes de l’Estat com Euskadiko Ezkerra i el Partido Socialista Galego, i posteriorment amb Convergència i el Partit Socialista de Mallorca per al Parlament Europeu, i les discrepàncies internes que provocaren pels suposats vaivens ideològics.
Fer una anàlisi de tots els esforços per tal de conformar una força hegemònica valenciana en els primers anys del desenvolupament de l’autonomia del País Valencià, pot semblar la història d’una derrota, –al remat, per si mateix el nacionalisme valencià no va aconseguir trencar la perversa barrera electoral imposada pels espanyolistes i entrar a les Corts Valencianes– però aquells pedregals transitats eren imprescindibles per entendre la implantació territorial actual del valencianisme i la representació política dins del marc valencià que ocupa Compromís. En definitiva, el d’Escandell, és un treball reeixit que feia falta. I efectivament, ni fet ni desfet. Ni tan fet com voldríem, ni tan desfet com han pretès que fos.
