Un any més l’Estiuvers triomfa a Gandia. Després de quatre edicions, s’ha mantingut l’alta afluència de públic a gairebé l’únic festival de poesia celebrat al ple de l’estiu. Malgrat que siga agost i que en alguns recitals (com va ser el de la Cova del Parpalló) calguera caminar una estona, el públic fidel de l’Estiuvers participa d’aquesta activitat amb emoció i una certa fidelitat.
La qualitat dels espectacles ha estat elevada, amb una combinació de poetes arribats i arribades de Barcelona, Mallorca, Eivissa i la Safor, s’hi van estrenar dos nous escenaris (els Tinglados del port i la Cova del Parpalló) ben equilibrats entre si (mar, muntanya i plana).
Com han coincidit a valorar molts escriptors i personalitats assistents, ha estat l’Estiuvers més sentimental. S’uniren més que mai els espais patrimonials amb les vides personals i les obres dels autors i autores. Tant a l’espectacle del Desembarcament de poetes del Grau com a la Jam de la Cova del Parpalló es van entrellaçar emotivament el paisatge i la poesia. És el cas del guitarrista Peter Connolly, criat a la Drova, que va interpretar peces musicals a la seua llar, al capvespre d’una bellíssima caiguda de muntanyes, com mai abans s’havia fet al Parpalló. I també va passar amb Teresa Pascual i Maria Josep Escrivà, criades al Grau de Gandia, les quals van emocionar intensament el públic amb els seus poemes i anècdotes de vida en aquell ambient mariner, acompanyades de dos dels escriptors més importants de l’actualitat en llengua catalana: Sebastià Alzamora i Francesc Parcerisas; i de l’acordió d’Amadeu Vidal. S’hi repetia l’encanteri fons-forma amb la poesia d’Isabel Canet, d’un rerefons natural de complexitat psicològica i feminista, amb la botànica i fauna lèxica a tocar; la poderosa veu de la Cecília Navarro, de vint-i-un anys, en contacte amb els talaiots prehistòrics de les Balears i el seu dialecte salat, abans comú en la vall de la Drova; els versos de Joan Vigó, durs i profunds, en ocasions postapocalíptics, també van captivar el públic, gràcies a la seua magnífica rapsòdia. Fins i tot, Ses honorables virtuts il·lògiques van ser una cloenda perfecta per al festival, en aquest aspecte. La jove poeta eivissenca Jèssica Ferrer i el clown i performer Diego Martínez van remoure els sentiments del públic com si es tractara d’un espectacle de màgia. Entre el surrealisme, l’humor i els diferents instruments i tècniques sonores, els artistes arribaren a provar totes les possibilitats de recitar un poema, convertint la Torre dels Pares en un circ bohemi il·luminat per la faràndula.
En resum, una edició dedicada a Estellés que, si més no, ha estat a l’altura de les programacions anteriors. Cal agraïr que Gandia, i en especial Alícia Izquierdo des del grup Compromís al capdavant de la regidoria de Patrimoni Cultural i Medi Ambient aposten per un festival així i confien en un jove poeta per dissenyar un festival d’aquesta magnitud. Tot un encert i un èxtasi poètic que el públic i els organitzadors hauran de digerir, com un somni d’una nit d’estiu, abans que els arribe setembre.
