Quan ve l’estiu a tot arreu hi ha festes, però per a Pili, Pilar en el col·le, les millors eren les d’agost. A Silla, que així es deia la població on vivia, celebraven moltes festes com les falles i la fira de Sant Sebastià, tot i que les seues preferides eren les dedicades al Santíssim Crist.
Com que era estiu, l’oratge convidava a eixir al carrer i gaudir de la festa. El poble estava ple i com estava ple, el consistori es lluïa més i organitzava actes que sempre tenien un gran èxit d’assistència. Ella no es perdia mai el campionat de futbet. Tampoc faltava als actes litúrgics singulars com “el cant de la Carxofa”, que se celebra en acabar la processó, on un xiquet vestit d’àngel canta un motet penjat en un aparell de fulles obertes, similar al d’altres poblacions de la comarca, acompanyat per una melodia que interpreten diversos violoncels i violins.
També cal destacar les Danses, els Gegants i els Nanos, i sobretot, “la dansa dels Porrots”, que es representa només eixe dia, on els balladors abillats a la romana i armats de porres interpreten una dansa d’aire guerrer al so del tabalet i la dolçaina. On millor s’ho passava era al recinte de la Fira. Pili quedava encisada per tot el munt de paradetes i atraccions que hi havia. A més a més, els darrers anys s’afegia una fira medieval amb un atractiu molt especial per recuperar productes i oficis artesanals.
Enguany, Pili havia quedat amb la seua amiga Nomusa del barri de Natzaret. Feia temps que xatejaven per internet i s’enviaven wasaps, però mai s’havien vist. Es varen conéixer perquè els seus mestres tenien amistat i utilitzaven la correspondència per a treballar l’assignatura de valencià. Així, Nomusa, que havia aprés a parlar bastant bé la nostra llengua durant aquest curs, encara no s’atrevia a parlar-lo en el seu barri, i tenia unes ganes immenses de practicar-lo a Silla.
Puntualment arribà el tren de rodalies. La trobada, després de véncer la inicial vergonya fou molt agradable. Les dues tenien moltes ganes de xarrar. Caminaven molt de pressa i els pares de Pili, Josep i Carminya, les seguien a una certa distància. Pujaren a mil atraccions, participaren en algun taller artesanal, prengueren orxata i fartons i inclús aconseguiren seure en un dels bancs del Passeig de l’Albereda.
Nomusa menjava, xarrava i contemplava tot el que veia. Aleshores, es va fixar en un home perquè tenia una forma molt singular de vendre els enormes globus que portava. Quan estava una estona sense públic al voltant, deixava enlairar-se un globus com si se li hagués escapat. Així captava les mirades de la gent i els menuts aprofitaven per demanar als pares que els en compraren un. En llançà un de color roig, un altre de groc, un de verd… i tots remuntaren el vol i feren augmentar les vendes.
Nomusa s’adonà que el venedor no amollava un globus negre, que era del mateix color que ella tenia la pell. Perdent la vergonya, s’aproximà al cap d’una estona acompanyada de Pili i li va dir:
-Senyor, si soltara el globus de color negre, pujaria igual d’alt que els altres?
El venedor, home entrat en anys i bondadós, li contestà amb un somriure:
-No és el color el que fa pujar els globus tan alt, sinó allò que porten dins.
Efectivament. Sembla natural i evident que no totes les persones ho tenen igual de clar. Els globus de les fires porten heli i és aquest gas el que tendeix a elevar-los.
De la mateixa manera les persones no són únicament el color de la seua pell o dels seus ulls. El ben trist és que algunes persones pensen que sí i intenten marginar i diferenciar les diferents a elles.
Enric Ramiro Roca, amb la col·laboració de Joan Escrivà Torres, de Paiporta, a l’Horta Sud.
I si t’ha agradat… en tens una setantena a UN PAÍS D’HISTÒRIES, llibre editat pel Servei de Publicacions de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana que pots demanar a qualsevol llibreria o directament.
