Són moltes les persones que al llarg de la història s’han allunyat de la civilització per a viure el seu retir espiritual. Molts més dels que sembla, tot i que en l’actualitat és pràcticament impossible. Però a l’Edat Mitjana era una altra cosa i per desig d’aventura, per espiritualitat o per simple protecció, molts abandonaven els pobles i fugien a la natura, lluny de rius com el Xúquer que era una important via de comunicació.
Un d’ells, Toni de nom i molt espavilat per cert, va arribar a la vall de la Murta. Un indret entre la serra de Corbera i la de les Agulles. Allí es va instal·lar en el frondós bosc que l’omplia i molt a prop de la bassa que avui es veu al costat del monestir, trobà el seu refugi. I no en les càbiles de Sueca que diuen alguns.
Primer era simplement un abric, però amb una paciència que caracteritza bona part del professorat, anà foradant i foradant la roca fins aconseguir una cova ampla, amb bones vistes, segura i d’unes dimensions que no tenen res a envejar als pisos de protecció oficial actuals. Aquesta cova, amb el pas del temps, la va convertir en l’ermita del Mont Sant que encara es pot observar si visiteu l’entorn de la Murta, enfront de la posterior torre dels Coloms i molt a prop de la gran bassa.
Amb bons aliments i prou exercici, pujant i baixant de la cova amb una escala de corda, i un treball de mínima subsistència, li feu tindre una salut de ferro i viure més d’un segle d’existència decorat amb profundes arrugues i un cos flexible com un lliri. Tanmateix, el que més destacava d’aquest personatge era el domini que tenia sobre les seues facultats i poders psíquics.
No obstant això, la mort no perdona i Lama, el senyor de la mort, envià un emissari perquè portara l’anacoreta al seu regne. Aquest, amb el seu poder clarivident, intuí l’arribada i com era un expert en el do de la ubiqüitat, projectà trenta-nou formes idèntiques a la seua.
Quan l’emissari anà a per ell, es va trobar amb quaranta eremites tots iguals, i sentint-se impotent per detectar el cos vertader, no tingué més remei que tornar-se’n per on havia vingut, més una volteta que feu per la vall de la Casella per a veure els cérvols.
Arribat al regne de la mort, li contà el que li havia passat a Lama, i aquest després de reflexionar durant uns instants, aproximà els seus llavis al missatger i li va esbossar unes sàvies instruccions que feren somriure el circumspecte semblant del terrorífic emissari..
Novament tornà a per l’anacoreta i novament l’anacoreta va reproduir trenta-nou vegades el seu cos. Però en aquesta ocasió, seguint les instruccions de Lama, l’emissari va pronunciar les següents paraules:
-Increïble, però quin portent de persona, d’anacoreta i d’alzireny. Extraordinari, extraordinari! Quin gran efecte! Però… quina llàstima de defecte, quin error!
-Quin? -va preguntar l’anacoreta vertader, ferit en el seu orgull.
I així va ser com l’emissari trobà l’anacoreta i se’l va endur al regne de Lama, el senyor de la mort.
L’ego és el jo, una construcció que fa cada persona acumulant experiència, però també és un constructe social perquè són els altres els que perfilen aquesta visió, els que modelen el caràcter amb la seva interacció. I està bé tindre un ego però no sobredimensionat, perquè ens fa viure d’esquena a la realitat i es converteix en un taló d’Aquil·les. Cultivem la nostra autoestima però controlem el nostre orgull.
Enric Ramiro Roca amb la col·laboració de Lídia Mont, originària d’Addis Abeba, a Etiòpia, i resident a Algemesí, a la Ribera Alta.
I si t’ha agradat… en tens una setantena a UN PAÍS D’HISTÒRIES, llibre editat pel Servei de Publicacions de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana que pots demanar a qualsevol llibreria o directament.
