Aquesta història pot transcórrer a Betxí, a Confrides, a Vila-real, a Muro, a Altea, Castalla, Onil o Beniarrés, tant s’hi val. Però va passar a Cocentaina, al Comtat, famosa per la seua Fira de Tots Sants creada per Pere II de València el 1346. El cas és que un dia d’aquells de la malaurada guerra i postguerra, una parella de mestres represaliats estaven guanyant-se la vida com podien i sabien: ensenyant. I un montó d’alumnes intentava seguir els seus raonaments, uns amb més gana que d’altres com sempre ha passat.
Entre tots els alumnes, destacava Mila, una xiqueta no massa aplicada però que tenia bon cor. Anava a la classe de Doña M. José, de Benilloba, com totes les altres, doncs els xiquets anaven a la classe de Don José Maria, de Caravaca de la Cruz, conegut pels amics com a Chema. I ja està. No hi havia més. Els més majors ajudaven el que podien als més xicotets i entre tots, aprenien i jugaven o jugaven i aprenien.
Un bon dia, quan es va acabar la classe, Mila es quedà amb Doña M. José i quan se n’havien anat tots, la va obsequiar amb una bossa de moniatos. La mestra li ho va agrair moltíssim, perquè qualsevol aliment era ben rebut en una època de tanta escassetat. I així, estigué parlant amb ella una bona estona i pintant-li-ho d’allò més bo.
Al dia següent, la mestra va dir a Mila que es quedara al final de la classe i va ser ella qui li estigué explicant les grans bondats dels moniatos que li havia portat el dia anterior.
Pot ser per gratitud, a l’endemà, la xiqueta es tornà a quedar al final de la classe i tornà a obsequiar a la seua mestra preferida, l’única que tenia, amb una bossa de moniatos. Doña M. José, molt contenta els va agafar i li va donar les gràcies.
I a l’endemà, Mila es va quedar al final de la classe, i li tornà a oferir a la seua mestra una bossa de moniatos. En aquesta ocasió, Doña M. José també li ho va agrair però afegí:
– La veritat és que estan molt bons, però encara me’n queden. No fa falta que me’n portes més.
I a l’endemà, Mila es va quedar al final de la classe, i li tornà a oferir a la seua mestra una bossa de moniatos. Sense menysprear el regal i amb la dosi de taoisme que caracteritza a molts mestres amb independència de la seua tensió arterial, li comentà:
– Xe Mila. Mira que eres bona i els teus pares són molllllt agraïts. Dis-los de la meua part que ja tinc molts moniatos i que no fa falta que me’n regalen més.
I a l’endemà, Mila es va quedar al final de la classe, i li tornà a oferir a la seua mestra una bossa de moniatos. Doña M. José es va xafar la llengua i amb una mirada entre plaent i assassina, no es va atrevir a pronunciar cap paraula per por que s’interpretara com a motivadora de més moniatos.
I a l’endemà, Mila es va quedar al final de la classe, i li tornà a oferir a la seua mestra una bossa de moniatos. Doña M. José en aquesta ocasió ja no pogué aguantar més i li va dir:
– Mira Mila, ja tinc moniatos per tota la casa i les seues dimensions no em permeten tindre més moniatos. Per favor, dis-los als teus pares que ja en tinc prou.
I a l’endemà, Mila es va quedar al final de la classe, i li tornà a oferir a la seua mestra una bossa de moniatos. Doña M. José en aquesta ocasió va perdre els nervis, s’alçà del silló i amb veu potent, li va dir a la xiqueta:
– ET PROHIBISC QUE EM PORTES MÉS MONIATOS, ESTÀ CLAR?
I Mila respongué:
– Ho sent. Però mon pare m’ha dit que entre l’haca, els porcs i vosté s’han d’acabar TOTS els moniatos!
Tots els aliments tenen aspectes beneficiosos i les begudes també. Tanmateix, l’abús de qualsevol d’elles i ells poden provocar seriosos problemes. Hem de procurar mantindre una dieta equilibrada i controlar la nostra salut. Igualment passa amb el treball, el control o la deixadesa en els fills, els vicis o la burrera.
Un excés en la seua dosi adequada i personal, com en el cas dels moniatos, pot provocar un greu excedent que perjudique els nostres budells o el nostre cervell o simplement entrebanque la nostra vida. I el mateix passa quan s’abusa del treball, de les aficions, de les competències, del currículum, del llibre de text o de les xarxes socials.
Intentem mantindre sempre un equilibri, encara que siga inestable, carregar-nos de bons aliments i companyies, i mirar amb optimisme el futur.
Enric Ramiro Roca, amb la col·laboració de Raül Sánchez Ballester, Paula Sánchez Balleser i Anna Moncho Cámara de Cocentaina (el Comtat).
I si t’ha agradat… en tens una setantena a UN PAÍS D’HISTÒRIES, llibre editat pel Servei de Publicacions de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana que pots demanar a qualsevol llibreria o directament.
