Ho Chi Minh va nàixer al si d’una família matriarcal a les proximitats d’una ciutat d’Indonèsia anomenada Dempasar, capital de Bali, una de les més de deu mil illes que conformen el país. A la seua mare li costà vint-i-dos mesos parir-lo i, quan donà a llum, pesava ni més ni menys que 110 quilos. A l’altra part del món, Joan Àngel també va nàixer el mateix dia, però pesava tan sols 4 quilos i va veure el campanar de Santa Maria d’Alcoi al cap de nou mesos i mig.
Joan Àngel anà fent-se fadrí i de ben menut tenia una gran estima pels animals. Els seus pares es negaven a comprar-li un gos perquè vivien en un pis, però al final li ho consentiren a condició que es responsabilitzara d’ell. Des del primer dia, Juan Àngel complia i passejava el gos des del Parterre, un xicotet parc on passegen altres gossets i gossetes, seguia per l’avinguda del País Valencià, creuava el pont de Maria Cristina, entrava al parc de Cervantes, continuava pel carrer els Alçamora, pont de Sant Roc, l’avinguda de l’Albereda, girava pel carrer Pont de Sant Jordi i el continuava fins arribar altra vegada a l’avinguda del País Valencià i Parterre, el punt de partida. I així un dia rere un altre Joan Àngel feia la volta als ponts.
Un bon dia arribà una companyia de circ a Alcoi i un grup d’artistes començaren a posar cartells per tot arreu per a fer córrer la notícia que el circ havia arribat a la ciutat. I recorregueren tota la ciutat amb una furgoneta anunciant:
-Arriba el Circ Olímpia!
-Amb grans espectacles de màgia i fantasia!
-Vine i et divertiràs amb els nostres pallassos!
-Més de 100 artistes de tot el món et sorprendran!
-Espectaculars acròbates, fantàstics malabaristes, increïbles faquirs, sensacionals ballarines i ballarins!
I mentre les persones que anaven en la furgoneta es dedicaven a predicar les bondats de l’espectacle del circ, unes altres persones repartien entrades a meitat de preu i unes altres s’instal·laven al passeig Ovidi Montllor on van muntar el circ. l cap al circ es dirigia una gentada de xiquets i xiquetes, d’amics i amigues, de pares i mares, de iaios i iaies, tots i totes ben acomboiats i acomboiades.
La sala estava plena de gom a gom i les actuacions eren magnífiques, especialment la dels pallassos. Però el que més els impressionà fou l’entrada de Ho Chi Minh, l’elefant de 6.250 quilos de pes, que a cada pas feia retronar la terra. La seua agilitat i equilibri van merèixer els aplaudiments més sonors de tot l’espectacle. Tanmateix, allò que més els impressionà fou veure com a un animal de tan grans dimensions i força, el nugaven a una fusta clavada a terra uns centímetres i no es menejava.
Però quan el domador començà a pegar-li amb l’assot, Joan Àngel es va llançar a la pista sense pensar-ho i darrere d’ell els seus amics també. El personal del circ no podia agafar-los, l’animal es posà nerviós i el públic molt alterat, cridava i s’alçava de les cadires, uns fugint i uns altres intentant protegir els xiquets i les xiquetes.
En un tres i no res, s’organitzà un gran guirigall i va vindre la policia que a males penes va controlar la situació. Hi hagué grans destrosses, denúncies milionàries, ferides lleus, crisis nervioses i el circ va tancar fins nova ordre del jutge. La repercussió fou tremenda i la notícia s’escampà ràpidament entre les xarxes socials i els mitjans de comunicació. Els diaris, la ràdio i la televisió difongueren per tot el món el succés. Al final, l’Ajuntament es va quedar amb l’elefant que l’instal·là a l’Hort de Bonet. El circ se n’anà i al cap d’un mes, Joan Àngel aconseguí el suport del govern valencià per traslladar Ho Chi Minh fins a un lloc preciós de l’illa de Dempasar, on els elefants viuen lliurement. I després, Joan Àngel decidí dedicar tota la seua vida a fer campanyes en contra del maltractament dels animals.
Fruit d’aquestes aventures, fou un llibre publicat per Reclam Editorial que es convertí en best seller i una pel·lícula dirigida per Isabel Coixet, que aconseguí tres estatuetes dels Òscars. Tot allò li va donar fama i diners, però mai se li oblidà la imatge del gran elefant lligat a una cadena en una fusta clavada a terra uns centímetres i l’animal sense menejar-se, i un minúscul domador amb un assot dominant-lo.
Joan Àngel es va casar amb Laura, dona meravellosa, mestra, molt intel·ligent i moderna. Un tresor, vaja. Laura era una persona que deia les coses que pensava i els dos es van entendre de seguida.
Possiblement, molts de nosaltres hem estat lligats de ben menuts a fustes clavades a terra uns centímetres i això ha creat el costum de la impotència.
Potser l’estaca no siga tan gran ni l’assot tan dolorós. Allò que és tremendament fort és l’apatia, l’abandonament, la rutina i la comoditat que tenim davant les injustícies. A més a més, si tu l’estires cap ací i jo l’estire cap allà, segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.
Enric Ramiro Roca amb la col·laboració d’Elionor Ortolà i Perles i Juan Miguel Jiménez Monterde
I si t’ha agradat… en tens una setantena a UN PAÍS D’HISTÒRIES, llibre editat pel Servei de Publicacions de la Universitat Jaume
