Maestrat ve de mestre, senyor, cap o primera dignitat d’una ordre militar. Al Regne de València en el segle XIV va rebre aquest nom un extens territori a l’extrem nord del nostre país per haver format part de l’ordre de Montesa. Una denominació que fou recollida pel naturalista Cavanilles i el notari Carlos Sarthou Carreres en els primers intents de comarcalitzar el nostre país. Eixa va ser la base de la proposta del geògraf Joan Soler que ha esdevingut tradicional i que separà el Baix i l’Alt Maestrat. També la tradició popular ha recollit aquesta consciència d’afinitats comunes que ha anat ampliant-se a altres zones properes com el Ports o la Tinença de Benifassà que res tenen a veure. Igualment l’administració s’ha fet ressò d’aquest sentiment i s’han realitzat diverses iniciatives i agrupacions amb el Maestrat aragonés.
El que està clar és que Benassal ha format sempre part d’aquesta comarca. I val la pena visitar-lo per la Mola on s’encontra l’aula museu de Carles Salvador, el Forn de Dalt o la torre de la Presó, a més de les cases senyoriales de Sánchez Cotanda, Grau i Gras o Matutano. I no podem oblidar les ermites de Sant Cristòfol i San Roc situades al cim de les muntanyes que envolten el poble. Possiblement siga el Balneari de la Font d’en Segures el lloc més conegut amb aigües minero-medicinals per a malalties renals.
En un lloc del terme d’aquesta increïble contrada, molt a prop del Rivet, vivia el tio Terencio, home entrat en anys i en saviesa popular a qui la salut no li perdonava l’edat. El cas és que ja no podia encarregar-se de tot i com els fills se n’havien anat a Castelló, va confiar les seues terres i animals a un nebot jove sense experiència.
-De moment, encarrega’t del cavall, i ja anirem afegint altres feines -va dir el tio Terencio. Demà me’n vaig a la Santantonada de Forcall. Enguany em perdré el repartiment de barreja i rotllo del dissabte. Ja veuré la festa de la Tea, que tot no pot ser.
I el jove se n’anà a dormir amb la responsabilitat d’alçar-se a punteta de dia. Així ho va fer i va pensar que estaria bé donar-li de beure al cavall i així tindria el dia tranquil, però la bèstia no li feia cas i no volia anar al bassi. Amb la força que dona la joventut, li va dir:
-Com que no vols anar a beure? Ara mateixa ho faràs, ja veuràs. Sols faltaria això, que manara més un animal que jo.
I tot era estirar del ramal del cavall, espentar la grupa i inclús de la grinxera, i no n’hi havia manera. Després d’una bona “suà”, va pensar. I si ho intentem d’una altra manera? I si resulta que té por perquè no em coneix? I començà a acaronar-lo dolçament, i a poc a poc estirant i amb bones formes aconseguí aproximar-lo a al bassi, però no hi havia manera que beguera. Aconseguí apropar-lo a la vora del bassi i amb força li doblegà el coll fins a posar-lo en contacte amb l’aigua, tornà. L’animal rebufà i rebufà i cap goteta d’aigua va tragar. Això sí, va repartir una bona arruixà. Això sí!
Domingueta, una bona dona que passava per allí, el va avisar:
-Ei, sagal, què fas? No veus que si no menja alfals primer, no beurà?
Així passa amb l’educació, els metges, els idiomes i moltes altres coses. És molt més fàcil entendre: “Que bo que està tot el que ha tret!”, que “Com és que no hi ha tovallons a les taules?”. Les metodologies són bàsiques en qualsevol relació humana, en l’empresa, en els estudis o en la relació diària.
No anem amb idees prefixades, ni vulguem imposar els nostres criteris sobretot en entorns que desconeixem. De vegades els podrem imposar per la força, però tindran les seues conseqüències a curt termini i, sobretot, a llarg termini.
Enric Ramiro Roca amb la col·laboració de Laura Climent Solsona i Pedro Edo Porcar.
I si t’ha agradat… en tens una setantena a UN PAÍS D’HISTÒRIES, llibre editat pel Servei de Publicacions de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana que pots demanar a qualsevol llibreria o directament.
