Una jove i espavilada professora de la facultat de Farmàcia, anomenada Teresa, era el paradigma de la professió. Investigava, ensenyava, publicava i donava conferències a Benafigos i altres pobles del planeta. Menyspreava tots els altres. Un dia li van comentar l’existència d’un savi que vivia al Vietnam: Thich Nhat Hanh (més conegut per Pepet). Seguia el camí del Dharma en la més pura tradició zen.
Al principi no li va donar gens d’importància. Tanmateix, després de llegir alguns dels seus escrits, a poc a poc va nàixer en esta professora universitària de la facultat de Farmàcia que era el paradigma de la professió, un gran afany de conéixer-lo. Com més llegia, més admiració li tenia i va arribar a un punt que ni dormia, ni menjava, ni respirava, ni tan sols es netejava les dents.
Aleshores no s’ho va pensar dues vegades. Va demanar un any sabàtic i se’n va anar a Vietnam aprofitant el “corredor mediterrani” i en cotxe de línia per allò del transport públic. En concret va marxar a la província de Lao Cai, a l’extrem nord del país molt a prop de les famoses muntanyes de Lao Cai-Sapa, un paradís de fruites tropicals. Va comprar el necessari i es va enfilar muntanya amunt. Passades unes hores va notar que li començaven a fer mal els garrons, però va seguir pel camí. Ella no era una persona fluixa, era una dona, jove i resistent, i a la fi va topetar amb Pepet. Després de les corresponents salutacions, presentacions i mirades de respecte, van iniciar el diàleg:
-I què ha vingut a fer ací? – li va preguntar el savi que sabia valencià.
-Doncs voldria ser la seua aprenent
-I a què està disposada?
-A tot el que faça falta.
-I què aporta?
Aleshores, a esta benafiguina, professora de la facultat de Farmàcia que era el paradigma de la professió, li va eixir el sol. Va començar un llarg repertori sobre el seu gran currículum, amb publicacions, cursos, conferències, congressos i altres històries que omplin la vida d’una acadèmica de reconeguda qualitat, influït el seu naixement a l’Alcora.
Mentre parlava i parlava, Pepet li va oferir una infusió i, en servir-la, continuava omplint el seu got fins que el líquid va vessar i començava a caure per tota la taula.
-Però, què està fent? No veu que el got està a cormo i no cap res més? –va esclatar la professora, després d’haver-lo afitat, contenint-se una estona interminable.
-Doncs així és la seua ànima –respongué el mestre-. Com puc jo ensenyar-li el veritable art de la saviesa si ja està plena de teoria?
L’objectiu no és saber molt de tot, sinó allò que puga ser significatiu per a cada persona. Un got no queda més ple per molt líquid que se li pose, perquè en cada recipient en cap una quantitat determinada i s’ha de donar prioritat als nostres interessos d’una forma crítica.
De vegades cal buidar-se de banalitats, eliminar totes les toxines possibles per a poder aprendre. Moltes vegades carreguem o ens carreguen el cervell d’informacions innecessàries que pretenen despistar-nos d’allò important, com el refranyer valencià diu “marejar la perdiu”. Però de tant en tant la vida ens permet veure eixos aspectes fonamentals i en ocasions podem rectificar però en altres ja és massa tard. Per això, és bàsic tindre els ulls oberts a la incertesa i l’aventura, però sense “constipar-se”.
Per una altra part, de vegades considerem els coneixements que ens ofereixen la societat moderna, les ciutats i el món acadèmic com a superiors a aquells coneixements derivats de l’experiència que “mestres” del nostre entorn ens poden ensenyar. No hem de mirar altres tipus de coneixement amb superioritat, sinó “buidar-nos” de les nostres idees per poder obrir pas a l’aprenentatge.
Enric Ramiro Roca amb la col·laboració de Maria Virtudes Marín Solsona, de Benafigos, al Maestrat.
I si t’ha agradat… en tens una setantena a UN PAÍS D’HISTÒRIES, llibre editat pel Servei de Publicacions de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana que pots demanar a qualsevol llibreria o directament.
