Famílies n’hi ha de moltes classes. I una d’elles eren els ratolins del Maestrat, on no importava si eren mascles o femelles. L’important, per a ells, era que tots eren d’Albocàsser i no de Tírig. Vivien a prop de l’ermitori de sant Pau i s’alimentaven de les deixalles d’un conegut restaurant de la zona, on paga la pena anar. Eren feliços i menjaven pastissos… de formatge. I de tant en tant anaven al Festivern i Feslloch, i a mil concerts més.
Mac i Mec tenien molt bon instint, mentre que Mic i Moc eren més intel·lectuals. Cada parella, al seu aire, passava la vida prou bé fins que tancà el local que els donava menjar. El colp va ser dur, però uns i altres continuaren buscant aliment fins que trobaren el gran tresor: una central de formatges a tres metres de profunditat de l’alberg.
Mac i Mec, tots els dies a la mateixa hora, s’alçaven i es posaven en marxa fins a la Central. Allí menjaven, descansaven i tornaven a casa. Mic i Moc, que eren més “sabuts”, cada dia s’alçaven més tard, menjaven més i se n’anaven quan els abellia. I així estigueren una bona temporada. Però cap de les dues parelles no es va adonar que el formatge de la Central anava acabant-se i un bon dia descobriren que no n’hi havia més.
Mac i Mec, s’ho prengueren molt bé i continuaren buscant formatge a les profunditats de l’ermita, com si no passara res. Tanmateix, Mic i Moc, acostumats a la bona vida es varen exaltar.
-Com és possible que no quede formatge?
-Qui ens l’haurà furtat?
-Això no és just!
-I si Mac i Mec se l’han endut per a emmagatzemar-lo en un altre lloc?
Es queixaren, ploraren, malparlaren, bramaren, sanglotaren, lamentaren, deploraren i es quedaren pegant crits i acusant els altres del que havia passat.
Mentrestant, Mac i Mec aconseguiren trobar un poquet de formatge ací i un poquet allà, i dia rere dia anaven alimentant-se. Al contrari, Mic i Moc, continuaven desplaçant-se a l’antiga Central per veure si tornava el formatge que tan injustament havia desaparegut, però res de res. Un bon dia, Mic es va decidir a lluitar contra la seua mandra i véncer les seues pors, decidí anar-se’n a l’aventura, però no aconseguí que Moc l’acompanyara malgrat la seua insistència.
Al cap de poc temps, Mac i Mec descobriren una nova Central de formatges i de forma ecològica i sostenible, racionalitzaren el seu ús. Més tard, Mic arribà i compartí l’aliment, mentre Moc es va jubilar de tota feina, tirà la tovalla, i va morir pensant que el món era injust, tots estaven contra ell, no hi havia res a fer i tot era un desastre.
No sigues Moc. Si alguna vegada se t’acaba el formatge, com més prompte el busques, més prompte el trobaràs, perquè existir, existeix. I si tens alguns moments de pessimisme com Mic, intenta que siguen el més curts possibles. L’optimisme crític és una poderosa força que venç les dificultats més insospitades i dona energia i felicitat.
Enric Ramiro Roca amb la col·laboració d’Evarist Monfort Guimerà, d’Albocàsser, al Maestrat.
I si t’ha agradat… en tens una setantena a UN PAÍS D’HISTÒRIES, llibre editat pel Servei de Publicacions de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana que pots demanar a qualsevol llibreria o directament.
