Nafis era un xic molt viatger o, com deia son pare, tenia punxes al cul i no podia estar-se quiet a casa. El cas és que era jove, fadrí i li encantava veure món i conèixer persones. Però enguany havia decidit anar lluny del seu poble, Alboraia, la capital mundial de l’orxata o, com li agradava dir al gracioset de son pare, la capital de la xufa.
El cas és que després d’uns quants mesos intensos de teletreball, va decidir escampar el poll i anar-se’n a descansar, però no a la platja de les Arenes, ni a Sant Esperit, ni a Playamonte ni a Calicanto. Se n’anava ni més ni menys que a Bangladesh, que vol dir “estat de Bengala”. Com a dada curiosa, Nafis va assabentar-se que el 21 de febrer de 1952 el Moviment per la Llengua Bengalí va establir els drets de la comunitat bengalí a parlar l’idioma propi. Digne de menció és que aquesta va ser l’única revolució duta a terme amb el propòsit de preservar el dret a parlar una llengua. Per aquesta raó, la UNESCO va reconéixer el dia 21 de febrer com el Dia Internacional de la Llengua Materna.
Els companys i companyes de l’oficina li havien contat meravelles d’eixa zona, una de les més poblades del món i regada pels rius Ganges i Brahmaputra, i molts afluents que baixen de l’Himàlaia. Per descomptat, pensava pujar al Keokradong amb 1.230 m d’altitud, visitar la zona pantanosa del Golf de Bengala, on es troba el famós tigre del mateix nom, i anar a Dhaka, la capital, i apropar-se al misteriós regne de Bhutan. I sense oblidar-se dels nombrosos monestirs perquè en els orígens era una zona budista que posteriorment s’enriquí amb l’hinduisme i més recentment amb l’islamisme.
Però on tenia més anotacions era en la gastronomia. Cada dia, un tast d’aperitiu, que l’economia no està per a més, com: sorshe, illish, dal (sopa de llentilles), beguni, chingri, malaikari, etc. I, si podia, el famós payesh. De postres, el justet.
La primera nit que va passar a Bangladesh, va somniar amb una ciutat que es deia Gazipur. Allí se li representava un palafit i al costat un arbre immens. Ell feia un forat i trobava un tresor. Així, tots els dies, un darrere de l’altre. No era persona de llegendes, però el fet de recordar-ho totes les nits, feu que es decidira a anar a aquesta ciutat, es comprara una pala i aprofitara la primera nit per a traure’s de damunt eixa ximpleria que se li repetia en la ment i que no el deixava descansar.
Quan la ciutat dormia, Nafis agafà la pala, creuà la silenciosa urbs, trobà l’arbre frondós al costat del palafit, exactament com en els seus somnis… però una parella de policies estava allí, vigilant. Confiat com anava, no tingué oportunitat de dissimular i amb la impressió i les preguntes dels agents de l’autoritat va contar la veritat del que li passava, però d’una forma humorística per a dissimular i no produir possibles contradiccions. Tanmateix, un dels guàrdies no s’ho va prendre de broma i li contestà:
—És sorprenent això que dius. A mi m’ha passat a la inversa. Jo ja fa anys, però molts anys, que tinc el mateix somni, però en una casa d’Alboraia, que està molt prop de l’orxateria Daniel.
Nafis es quedà paralitzat i groc, però com que era de nit i amb poca llum, no es va notar: era sa casa? L’endemà canvià el bitllet d’avió i avançà el seu retorn. Quan va aplegar a casa, agafà la pala i en posar-se a cavar en un arbre molt frondós que tenia al jardí, va trobar un tresor.
Resulta que el tresor de Gazipur estava a Alboraia, o dit d’una altra forma, allò que busquem fora de casa, segurament ho tenim al nostre interior. En general, els occidentals estem poc acostumats a reflexionar i meditar i intentem buscar el nostre plaer en la societat de consum i en l’acumulació d’objectes.
Allò que tantes vegades somniem possiblement està al nostre costat i tan sols hem de canviar la mirada, valorant el que tenim ben a prop, sense exotismes, i pensant que la majoria dels mortals tenim una vida i estem de pas. Si en fórem conscients, l’ordre de prioritats canviaria i les nostres relacions amb els altres, també.
Seria una bona forma de reduir les malalties cardiovasculars i trobar la felicitat d’una forma barata en bona companyia. A més, reduiríem costos de psiquiatres i psicòlegs, desplaçaments, metges i medicines, i augmentaríem el nostre propi coneixement i les relacions amb l’entorn.
Enric Ramiro Roca amb la col·laboració de Nafis Rahman, de Gazipur, a Bangladesh, i resident a Borriana, a la Plana Baixa.
I si t’ha agradat… en tens una setantena a UN PAÍS D’HISTÒRIES, llibre editat pel Servei de Publicacions de la Universitat Jaume
