Fa anys molts anys, en l’època de la pesseta i en un país molt llunyà, existia un xicotet regne que tenia com a capital Montant. Abastava multitud de terres que feien la volta al món i passaven per Cirat, Torralba del Pinar, la Font de la Reina, Montanejos i Aranyel i més enllà. El seu monarca era un home perquè les dones encara no podien regnar, ja que calia modificar la seua Constitució com en algun país europeu.
A l’altra punta del món vivia Manolo, un iogui dedicat a la meditació transcendental. El seu entorn era una zona pantanosa i deshabitada a vora mar de l’antic Benicàssim, un indret d’on la gent fugia per no agafar les males pestes i que anys més tard veuria créixer Marina d’Or i moltes urbanitzacions. Ja sabem que el món és un mocador, i les notícies no corren sinó volen. Així és que el rei se n’assabentà de l’existència del iogui, i no a la inversa, i va enviar uns quants representants perquè de forma agradable el feren vindre i li oferiren un lloc de funcionari, amb unes vacances de mestre, un sou de notari i la vida de canonge.
Tan bon punt arribà a aquest regne tan llunyà, el majordom reial li va dir:
-Home piadós i reflexiu, el rei vol que prengues aquesta canya de bambú i et dediques a recórrer tot el món mundial amb ella. Viatjaràs sense descans de ciutat en ciutat, de poble en poble, de llogaret en llogaret. «En cuanto te topetes» una persona que consideres la més ximple del Sistema Solar, hauràs d’entregar-li aquesta canya. Així ho ha dit el rei.
-Jo no reconec més rei que el meu jo interior. No obstant això, és tanta l’amabilitat i les grans ofertes que m’ha proposat el teu monarca que faré tot el possible per a complaure’l. Em posaré immediatament en camí.
I així ho va fer. El iogui agafà la canya que li van donar i viatjà sense descans. Va recórrer molts llocs: generalitats, conselleries, sindicats, associacions esportives i culturals, bandes de música, escoles, instituts, falles, clubs, locals de moros i cristians i… res de res. En uns llocs era molt fàcil trobar babaus i en altres era prou difícil, però no va aconseguir descobrir-ne a cap que poguera destacar com a «number one» malgrat que alguns candidats ho intentaven, i molt.
Varen transcórrer setmanes, mesos i anys però no va poder concloure res sobre el tema i decebut tornà a palau perquè va tindre notícies que el rei havia emmalaltit de gravetat. Com a bon assalariat anà immediatament a la cambra reial. Els metges li explicaren al iogui que el rei estava «muy malico» i s’esperava un ràpid desenllaç, així que el deixaren aproximar-se al llit. «Con un hilico de voz» però audible encara, el monarca li va confessar:
-Ai iogui! Ai iogui! Ai iogui! Que desafortunat que sóc. Tota la vida acumulant riqueses i ara, no sé què puc fer per a endur-me-les!
I el iogui li va tornar la canya de bambú.
Pots ser monarca, enginyer, metgessa, consellera o president, però no serveix de res si la teua actitud és la d’un captaire egoista. Sols allò que vas acumulant a poc a poc dintre de tu mateix, és allò que realment et pertany. La història ens ensenya que els anys i els períodes electorals passen molt de pressa i no hi ha cap més tresor que l’amor i l’estima cap als altres.
La societat de consum ens enlluerna i intenta que acumulem objectes, que no tinguem mai prou i vulguem tindre més i més. I en eixe entreteniment ens passem gran part de la vida, oblidant de vegades qui tenim al nostre costat i ens necessita. També algunes vegades ens il·luminem gràcies a la mort d’una amistat o familiar, i de vegades ens dura poc o molt. I potser de vegades, alguna història ens faça reflexionar. Potser se’ns passe la vida i no ho solucionem, però almenys que no ens donen la canya del iogui, no?
Enric Ramiro Roca, amb la col·laboració d’Amparo Andrés Sorribes i de Paco Bayo Goyete de Montant (l’Alt Millars).
I si t’ha agradat… en tens una setantena a UN PAÍS D’HISTÒRIES, llibre editat pel Servei de Publicacions de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana que pots demanar a qualsevol llibreria o directament.
