Núria era de Teulada-Moraira però no presentava més defectes segons deien els benissers i benisseres de la catedral de la Marina, Benissa i poble veí. Tenia una bona planta i durant tota la vida havia sigut admirada per propis i estranys. Vivia a una casa unifamiliar recentment estrenada en la zona d’ampliació del poble, de cara al camí de Benimeit.
Juanan era de Benissa i era l’únic defecte que li tiraven en cara els teualadins i les teuladines. La seua cabellera era sedosa, enganxada a una darrera part ben musculosa i preta. Ell vivia a prop de la casa de Constança Ferrer que havien restaurat en els darrers anys, pràcticament al mig del poble, i que havia habitat la germana de sant Vicent i possiblement el seu corredor germà quan la visitava.
Ja feia temps que ambdós personatges s’havien jubilat i se n’anaren a passar els seus últims anys a la vall de Gallinera. Havien fet amistat i molt assíduament quedaven per a caminar uns dies per la serra de l’Almirall, altres per la serra de l’Albureca i uns altres per la serra Foradada. Ambdós s’havien afincat a Benirrama, a la vall de Gallinera, i, com que no tenien feina, doncs visitaven el castell de Benirrama, el fort islàmic, les ruïnes del convent o el poblat ibèric del Xarpolar.
Núria, la camell femella, sempre es movia amb passes llargues i pausades; mentre que Juanan, l’ase, es movia nerviosament i anava entropessant a cada pas. Núria no es fixava en Juanan, però aquest tot era mirar a l’anterior a qui admirava com a una amiga, i al mateix temps tenia enveja de no ser igual. Així estigueren setmanes i mesos, un darrere l’altra caminant i caminant, perdent quilos i quilos, i recuperant-los després amb un bon esmorzar d’alfals i alguna sorpresa de l’entorn.
Tanmateix, Juanan no pogué aguantar més i un dia li va dir al seu amic:
-A vore, Núria. Ja fa temps que volia preguntar-te una cosa.
-Xe, doncs pregunta’m tot el que vulgues –contestà immediatament.
-Com és que quan caminem junts jo em trobe sempre amb problemes, caient i fent-me arraps a les potes i trencant-me les peüngles malgrat que mire de forma acurada a terra quan camine?
Al contrari, sembla que tu sempre estàs distreta, reflexiva i allunyada de tot el que t’envolta! Fa la impressió que estàs aïllada de l’entorn, amb els teus ulls ben fixos a l’horitzó i mantens un pas ferm i sense problema.
-Ai, amic meu! El problema és que els teus passos són massa curts i quan has vist alguna cosa ja és massa tard per a corregir els teus moviments. Mires al teu voltant i no avalues allò que veus.
Suposes que jo mire l’horitzó quan en realitat tan sols vigile allò que hi ha davant com a forma de decidir què fer abans d’arribar-hi. També recorde el que ha passat i així no necessite mirar cap a darrere. D’eixa forma, és molt difícil entropessar.
No sigues l’ase i mostra el somriure, cadència i mastega els problemes com la camell femella, mirant sempre al davant, al futur. La solució no sempre és fer moltes coses i de pressa. Segurament el fet de mirar cap a davant, a l’horitzó, ens pot orientar en moltes decisions. A més a més, mirar cap a davant ens farà guanyar temps per a poder decidir el canvi de ruta. Però sobretot, convindria no fixar-se en el veí que viu a prop o en el del cotxe del costat. Cadascú hem de fer la nostra pròpia vida i les comparacions són odioses. Per això, si mirem cap al futur, tindrem una millor perspectiva i podrem rectificar abans i amb més temps al davant. Però no ens oblidem que estem en el present a cada moment. És possible? I tant que sí! Prova-ho.
Enric Ramiro Roca, amb la col·laboració d’Elija Lutze, natural d’Alemanya i resident a Benirrama (la Marina Alta), i Aura Martínez Bagant, d’Onda (la Plana Baixa).
I si t’ha agradat… en tens una setantena a UN PAÍS D’HISTÒRIES, llibre editat pel Servei de Publicacions de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana que pots demanar a qualsevol llibreria o directament.
