Juanvi i Pepe Luis eren bons amics. Es coneixien des de ben xicotets i havien freqüentat multitud de vesprades l’avinguda de la Diputació Provincial de Catarroja, un passeig ample amb arbres i voreres amples. Abans d’edificar, jugaven al seu entorn, per anar a estudiar magisteri a Florida Universitat i de vegades per a visitar els diferents edificis que el distribueixen al llarg del seu recorregut i que el converteixen en una via cultural: el Teatre-Auditori, el Conservatori de Música, el Museu de pintura Antonia Mir i el Taller museu de l’escultor Alfons.

Feia poc s’havien inscrit a l’ONG Intervenció Ajuda i Emergència, una entitat que ajuda a salvar vides humanes durant les catàstrofes amb la col·laboració d’uns gossos molt ben ensinistrats. Un dia de gran vendaval i tronades intenses, mentre estaven fent un servei de salvament en el Parc Natural de la Font Roja, un llamp va caure prop d’un teix i va fulminar els dos amics i el seu benvolgut gos. Tan ràpid va passar, que no s’adonaren de l’olor de socarrat que feien ni del color carbó en què quedaren. Així que continuaren el seu camí buscant persones que necessitaren la seua ajuda.

El camí era molt llarg i costerut. De sobte parà la tronada i aparegué un sol de mil dimonis. Però ells, com si res, continuaren camí endavant. En una revolta varen veure un portal de marbre que conduïa a una plaça pavimentada amb rajoles d’or i encara que eren prou despistats, els va cridar l’atenció i s’aturaren.

Varen veure un home que custodiava l’entrada i li preguntaren:

-Bon dia.
-Bon dia –respongué el guardià.
-Ens podria dir quin lloc és aquest?
-Naturalment. Açò és el cel.
-Fantàstic, perquè tenim molta set.
-Ho sent. Tan sols pot passar un dels dos i sense animals irracionals.

Això va produir una enorme frustració entre els nouvinguts. Però l’amistat era molt forta i no consentiren entrar, si no ho feien ambdós, i menys sense el gos que els acompanyava. Malgrat tot, li donaren les gràcies al guardià, que no tenia culpa de massa coses i continuaren el seu camí.

Més endavant, trobaren un altre lloc que estava marcat per una porta vella que donava a un camí de terra vorejat d’oms, àlbers, figueres, freixes, pollancres, salzes i tamarius.

-Ens podria dir, on estem ara?
-Açò és el cel.
-Però si ens han dit que era més avall!
-Allò no era el cel, sinó l’infern.
-Doncs haurien de prohibir utilitzar el nom si no és el correcte. Li ho diré a la SGAE.
-Ni pensar-ho! En realitat ens fa un favor, perquè allí es queden aquells que són capaços d’abandonar els seus amics, els seus companys, el seu animal de companyia…

Mai abandonem a aquells que ens estimen. Pot ser que una discussió per decidir quin dels dos pren aigua quan tenim set no siga important, però podem incrementar la necessitat i podrem comprovar l’amistat. De vegades ens poden enganyar, però sempre hi haurà ocasions per a comprovar eixa fidelitat. L’amor i l’amistat són un tresor a conservar per damunt d’interessos que venen i van, i d’uns dies millors que altres.

Enric Ramiro Roca amb la col·laboració de Jordi Raül Verdú Pons, d’Alcoi.

I si t’ha agradat… en tens una setantena a UN PAÍS D’HISTÒRIES, llibre editat pel Servei de Publicacions de la Universitat Jaume

Més notícies
Notícia: ÀUDIO | Donem una volteta?
Comparteix
Diari La Veu ofereix cada setmana un relat d'«Un país d'històries»: una llengua i molts accents
Notícia: ÀUDIO | Corredora desficiosa
Comparteix
Diari La Veu ofereix cada setmana un relat d'«Un país d'històries»: una llengua i molts accents
Notícia: ÀUDIO | De qui és la meua filla?
Comparteix
Diari La Veu ofereix cada setmana un relat d'«Un país d'històries»: una llengua i molts accents
Notícia: ÀUDIO | Cervellet, cervellet, on ets?
Comparteix
Diari La Veu ofereix cada setmana un relat d'«Un país d'històries»: una llengua i molts accents

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa