Sempre hi ha hagut aventurers com es coneix actualment les persones aficionades als reptes i les noves situacions, moltes vegades relacionades amb el viatjar. Tanmateix els motius han estat diferents al llarg de la història i la civilització.
A Marta i Gregòria, naturals de la Vall d’Uixó els agradava l’aventura. Una activitat habitual en l’actualitat però no tant si ens referim a molts segles abans de Crist. I com es varen conèixer? Doncs en la muntanya arreplegant bolets-pebrassos-esclata-sangs i d’allí a conviure ben a gust. I no feia falta res més.
Com no eren funcionàries, decidiren anar a veure món i guanyar-se la vida venent en uns llocs i comprant en altres o bescanviant els productes, i caminant molt i molt amb una carreta de reduïdes dimensions. Així, travessaren els Pirineus, els Alps i per la costa adriàtica i Grècia per a dirigir-se a Bagdad.
Durant el viatge es feren amigues d’un altre gran aventurer com Diògenes Laerti i amb ell passaren moltes bones estones. En una d’aquestes passejades, es trobaren amb un personatge que els va dir:
-Jo soc Alexandre el Gran. Qui sou vosaltres? I ràpidament contestà l’amfitrió:
-Elles dues són unes valencianetes que han vingut a vorem i jo soc Diògenes, més gos que un pont.
-I què puc fer per tu? -afegí el rei de Macedònia.
-Doncs llevar-te del mig perquè em tapes el sol.
Siga veritat o mentida l’anècdota que està documentada històricament, està clar que Diògenes era un divertit de l’època i que passà a la història com un menyspreador de la cultura. De fet, va influir més per la seva manera de viure que no pels seus ensenyaments filosòfics. Els antics explicaven tota mena d’anècdotes sobre ell. La més coneguda de les quals diu que vivia dins un tonell. Per cert, fou el primer en dir-se cosmopolita en lloc de declarar-se ciutadà grec.
Després de mil i una aventures més, arribaren a la destinació somniada des del País Valencià: Mesopotàmia, l’actual Iraq i més enllà, passaren a l’Iran. I seguint el Tigris arribaren a la confluència amb l’Èufrates. En aquestes terres gaudiren d’una civilització que mai s’hagueren imaginat tot i les exagerades notícies que els arribaven a la Vall d’Uixó. Allí conegueren els poemes d’Enheduanna, la primera persona que signà un poema, i una dona que a més de poetessa era astrònoma. I es meravellaren davant tanta decoració, luxe, cultura i art inimaginables, al costat d’una igualtat de gèneres que trobaven increïble.
Com encara tenien forces, resseguiren la costa del golf Pèrsic del mar d’Oman fins a Karachi. Des d’allí s’endinsaren cap a Hyderabad, i Multan, ciutat dels sufistes. Després de tants anys de recorregut, varen decidir instal·lar-se allí. Triaren viure a prop de les terres pantanoses al costat del gran riu Indo, on s’imaginaren que algun dia creixeria una gran ciutat com actualment Multan. Potser perquè els recordava el territori d’on venien a prop de la marjal d’Almenara. Doncs ja sabeu que “qui perd els orígens, perd la identitat”. I així sentiren la connexió entre el seu territori i l’actual, adaptant-se perfectament i creant una lectoria de valencià.
Fou tan gran l’èxit que tingueren que passats els anys, fundaren noves delegacions per tot l’Índia: Delhi, Madràs, Haidarabad, Bombay, Calcuta… i posteriorment per tot Àsia: a la Casa de la Saviesa de Bagdad, Vladivostok, Ulan Baton, Teheran, Kabul, Bangkok, Isfahna, Mashad, Tabriz… poblacions totes elles lluny de Faura.
Possiblement la vida ens passarà ràpidament sense haver aconseguit les nostres fites.
Possiblement no facen falta tantes normes ni normatives per a viure de forma deliciosa, ni tampoc tants viatges per a visitar en forma de postal alguns països llunyans.
Possiblement estem massa centrats en el nostre món occidental i ens empenten cap al pensament únic, quan la diversitat és la gran riquesa.
Possiblement pensem que la història és lineal i va a millor, quan no hem d’oblidar que hi havia més igualtat en Occident entre homes i dones en el segle XII que en el segle XVII. O en el segle XXIV a.C. en Mesopotàmia que en l’actualitat.
En definitiva, una bona relaxació i una bona conversa de tant en tant, al voltant d’una taula i/o bona companyia, és un deler que hauríem de tastar. Segurament està a l’abast de tothom.
Enric Ramiro Roca amb la col·laboració de Babak Rahbari Allaf, de l’Iran.
I si t’ha agradat… en tens una setantena a UN PAÍS D’HISTÒRIES, llibre editat pel Servei de Publicacions de la Universitat Jaume
