Alfons el Magnànim, V d’Aragó, III de València, I de Nàpols, Sicília i Mallorca, II de Sardenya, i IV de Barcelona i algun titolet més que tindrà amagat per ací i per allà, va nàixer a Medina del Campo el 1396. Era un monarca que tenia moltes qualitats, no entrem en si bones o roïnes, però curiosament se’l coneix amb el característic afegitó de Magnànim, un qualificatiu que deixem als investigadors perquè riguen.
El monarca ambicionava el Regne de Nàpols, i quan es trobava a Sicília es dirigí contra Gaeta (una ciutat de la regió del Laci, a Itàlia), però la flota catalana fou derrotada a la batalla de Ponça per un conglomerat de vaixells del ducat de Milà, el Papat i els mateixos reis de Nàpols. Tan gran fou la catàstrofe que el rei i molts nobles foren fets presoners. Tanmateix, les Corts de Montsó, que el volien molt, varen pagar el rescat i els alliberaren.
Aleshores, i després del canvi de bàndol del duc de Milà, Alfons aconseguí la victòria aragonesa el 1442 i s’apoderà d’aquestes terres napolitanes. Des d’aleshores, el rei s’enamorà tant de la ciutat de Nàpols que, segons conta la tradició, ja mai més tornà a la Corona d’Aragó i dirigí els seus regnes des d’Itàlia, envoltat d’una enorme cort.
Tanmateix, això no és del tot cert, perquè va fer un viatge a l’Alt Palància per a comprar formatge d’Almedíxer, cireres de Caudiel, melmelada de Teresa, oli de la Vall d’Almonesir, i aigua de Xóvar, ni més menys. Abans de tornar-se’n, se n’anà a descansar al Toro. Allí, dalt de la muntanya, podia veure Viver, el campanar de Xèrica, Navaixes i Altura, tots en una filera, i aquesta visió li donava satisfacció i tranquil·litat. Bon aire, bon paisatge i bons aliments (i també vinet de Sogorb), li va fer que entrara en un estat de profunda reflexió al bell mig de la serra Espadà. El monarca passava els dies pensatiu i absent.
Un bon matí va decidir que necessitava parlar amb el savi que vivia a Torralba del Pinar. Com la majoria dels intel·lectuals, va fer cas de la monarquia i es presentà al monarca. El rei li va dir:
-Vull preguntar-te com puc aconseguir que la gent siga millor.
-Tan sols puc dir-te que les lleis no són suficients. És més important una bona actitud.
-Com que les lleis no són importants?, i es quedà molt pensatiu.
De retorn cap al Camp de Morvedre, des d’on pensava embarcar cap a Itàlia, en passar pel pont vell de Sot de Ferrer, pujà el calvari i va tindre una visió. A partir d’ara, la gent dirà sempre la veritat, perquè en cas contrari el coll perdrà.
I Alfons el Magnànim, ai senyor!, va decidir que tot aquell que volguera entrar en eixe poble hauria de dir la veritat o li tallarien el coll. Es va fer el manifest per tot el regne i l’endemà, el savi de Torralba del Pinar es presentà a l’entrada del pont.
-On vas? –van dir els soldats.
-Vaig camí de la forca perquè em tallen el coll.
-Això no m’ho crec –contestà el capità dels soldats.
-Doncs si dic mentida, talleu-me el coll.
-No pot ser perquè si ho fem hauràs dit la veritat i si no ho fem, te l’hauríem de tallar.
-Així és -va dir el torralbí. Ara el rei ha de saber que tan sols sabrà la seua veritat.
I enrabiat el rei, manà enderrocar el pont que no es va reconstruir fins a molts anys després.
Tanmateix, i com si fora una predestinació, la riuada del 1957 el tornà a tirar i ja no s’ha reconstruït mai més. Serà per la presència de l’ànima d’Alfons el Magnànim?
I així és. L’aferrament als punts de vista personals és un greu entrebanc mental i un fort obstacle en el viatge intern i extern. Potser fora millor estar obert als altres, a les seues opinions, contrastar informacions i deixar sempre una porta oberta, sense constipar-se, a la incertesa. No sempre té la raó el mateix, ni el mateix bàndol. Encara que siga perillós, val la pena pensar, reflexionar i decidir per voluntat pròpia, si sabem quina és.
Enric Ramiro Roca amb la col·laboració de Vicente Gómez Benedito i Paloma Gómez Selma, de Sogorb, a l’Alt Palància.
I si t’ha agradat… en tens una setantena a UN PAÍS D’HISTÒRIES, llibre editat pel Servei de Publicacions de la Universitat Jaume
