Sole, era una corredora desficiosa i nulera, o siga de Nules. No d’aquelles que fan maratons o es preparen per als 100 metres llisos. No. Era corredora, perquè li agradava molt viatjar com si estiguera jubilada.
I sempre anava als països més exòtics com si no tinguera prou amb Peníscola, un fantàstic poble del Baix Maestrat, que amb el pas del temps, es convertiria en un gran focus turístic.
Pensat i fet. Va convèncer la seua amiga Roser d’Almassora perquè l’acompanyara i aprofitant la setmaneta de festes locals, van fer la maleta en un no-res, i des de l’aeroport de Castelló se’n van directament cap al Tíbet -aprofitant una nova ruta que havien obert-, com qui agarra un rodalia.
La veritat és que tenia molta il·lusió, perquè ja feia anys que li havien parlat moltíssim d’un mestre espiritual anomenat Baba Gitananda. Un portent de personatge, segons semblava.
Després d’un esgotador viatge, -amb el vist-i-plau de volcans, controladors aeris, d’AENA, de l’overbooking i altres sorpreses que sempre et solen oferir les companyies de baix cost-, van aterrar a Lhasa, capital del Tíbet, situada a 3.700 m. sobre el nivell de la mar.
De l’aeroport a la capital, total 95 km, i d’allí a Shigatse, alternant trens abarrotats de gent i una espècie de taxis que quasi funcionaven. Total, que en arribar a aquesta important ciutat que voreja els cent mil habitants, els esperava un cooli -mena de treballador manual que transporta gent en un carret-. Sole no va tardar a dir-li:
-Vinc de Nules a veure el vostre famós mestre espiritual anomenat Baba Gitananda.
Aquest li va dir que no tenia ni idea de qui era. L’ episodi es va repetir amb centenars de coolis, però res de res. Ja desesperada de la vida, van decidir tornar-se’n a casa.
Van parar a un cooli i, mentre el transportava cap al centre de la ciutat, Sole li va contar la història. Aquest li va dir: jo el conec!
-Stop, va dir la nulera que tenia el do de les llengües per a fer-se entendre.
-De veritat que coneixes Baba Gitananda?
I aquell coooli d’avançada edat i aspecte de captaire, li va respondre: Sí, el conec molt bé.
-Doncs aleshores, porta’ns a veure’l immediatament
El cooli emprengué ràpidament el camí pels estrets i desordenats carrers del barri antic, i després d’un llarg trajecte, es va aturar enfront d’una casa de mal aspecte ubicada en un carreró sense eixida.
-Senyora, vaig a mirar dins de la casa. Entren passats uns minuts.
Les forasteres estaven realment sorpreses. Malgrat els seus viatges per tot el món, Sole mai havia tingut una aventura semblant, i no les tenia totes amb ell. Va dubtar, i inclús va tindre al pensament abandonar, però Sole era aficionada del Vila-real, corredora de fons i ben valenta.
Passats els minuts acordats, van entrar a la casa i, travessant un passadís que desembocava en una sala en penombra i olor a sàndal, al fons, van veure una persona en meditació profunda, asseguda en posició de flor de loto sobre una pell d’antílop, i amb una actitud d’elevada espiritualitat.
Era el cooli que l’havia portada, i de sobte li diu:
– No busques més, jo soc Baba Gitananda!
Sovint, tenim la ment plena de convencionalismes i tota classe d’estereotips, que pertorben la nostra ment i distorsionen el nostre enteniment. De vegades opinem de les persones per la seua vestimenta, pel seu grau de popularitat, o per la seua fama i poder.
També hi ha qui valora els seus conciutadans segons tenen més o menys titulacions. Però el valor d’una persona està en el seu interior, i l’exterior ens mareja moltes vegades en aquesta societat de consum.
En ocasions, allò que busquem, ho tenim al costat. L’envàs no és el contingut.
Enric Ramiro Roca en col·laboració amb Vicent Vicent Paradells i Laura Albert Agustí, de Nules, a la Plana Baixa.
I si t’ha agradat… en tens una setantena a UN PAÍS D’HISTÒRIES, llibre editat pel Servei de Publicacions de la Universitat Jaume
