Entre la Vila Joiosa i Benidorm hi ha diversos barranquets, molts d’ells ocupats hui per edificacions, carreteres i algun pont per on circula el trenet. Antigament, si no volies donar moltes voltes, els havies de pujar i baixar per a poder arribar més prompte on volies. I no es podia triar el cotxe, l’autobús o el taxi, sinó que t’havies de conformar en anar a peu o en burro.
Per això, sempre hi havia alguna via que rebia el nom del Camí dels burros, en unes ocasions estreta i en altres ampla, però que connectava poblacions i llocs. D’eixa forma, les persones feien exercici tots els dies i no necessitaven pagar el gimnàs. En fi, fa una eternitat.
En aquest trajecte es varen trobar Sara, rica empresària de la localitat, i Júlia, mestra rural. És igual d’on fora cadascuna. Sara anava dalt de la seua haca, mentre Júlia caminava per la vora del camí.
La trobada fou d’allò més amable i afectuosa, perquè feia un temps de mil dimonis i això uneix les persones, igual que les desgràcies.
-Bon dia, és un dir, veritat? –va iniciar la benidormera.
-Efectivament, perquè s’ha girat un aire polsegós i un sol que bada les pedres –contestà la vilera.
-I on vas amb aquest mal oratge, si es pot saber? – continuà Sara.
-Pensava continuar fins al Campello, però no sé com ho faré.
-Això no és cap problema. Mira, jo vaig a Sant Vicent del Raspeig, i puc portar-te fins allí.
-Fantàstic. T’estic molt agraïda.
Com que el viatge es feia llarg i penós, la nostra mestra provocà una conversa per allò de ser educada i agraïda amb qui et fa el favor de facilitar-te el desplaçament, i va dir:
-Ja veig que vas molt carregada. Així no avançarem!
-Ai, xiqueta, i tant que ho dius! Porte en una sàrria 50 quilos de mandarines acabades de collir, i en l’altra uns altres 50 quilos de terra i pedres per a compensar el pes.
Estranyada la mestra, es quedà pensativa i dubtosa de si parlar o no. A la fi, es va decidir.
-I què et sembla si alleugerem l’animal i així pots arribar abans a la teua destinació?
-Com? –va preguntar tota desconcertada la rica empresària.
-Molt senzill: llevem la terra i les pedres, i posem a cada costat 25 quilos de mandarines. D’eixa forma les sàrries estan equilibrades i el pes és molt menor.
-Quant de coneixement que tens! Increïble! Fantàstic! Mare de Déu del Sofratge! –i així ho feren.
Seguint el trajecte, Sara li va preguntar:
-I tu, amb tot el que saps, hauràs de ser molt rica, veritat?
-Doncs no. Simplement, soc mestra, visc del meu sou.
-Però tan sabuda que eres, tindràs alguna mansió, o unes riques vestimentes, no?
-Doncs no, tan sols tinc el que veus.
Després d’uns instants pensatius, la rica empresària li va dir quan arribaven a les portes del Campello:
-Saps què et dic?, que carregaré de nou les sàrries i a continuar el camí, i ho faré conforme m’has ensenyat, perquè hem tardat menys temps en fer el camí, i l’haca s’ha cansat menys. Moltes gràcies.
Júlia li va respondre
-Gràcies a tu també, perquè he arribat abans del que esperava i ho hem passat bé xerrant.
Amb esta narració podem veure com dues persones desconegudes i procedents de mons molt diferents, es poden entendre, i han aconseguit ajudar-se l’una a l’altra.
També es pot apreciar com cadascuna viu en la seua classe social i desconeix bastant les condicions de l’altra, l’empresària rica, tenia un concepte bastant equivocat de la situació econòmica de la mestra.
Enric Ramiro Roca amb la col·laboració de Malena Soler López i Maria Pizà Soler, de la Vila Joiosa, a la Marina Baixa.
I si t’ha agradat… en tens una setantena a UN PAÍS D’HISTÒRIES, llibre editat pel Servei de Publicacions de la Universitat Jaume
