Ser dona suposa, encara ara, una doble càrrega de prova. Has de demostrar sempre que vals el doble. I si, a més, t’associes amb un home, el camí cap a l’oblit i el silenciament queda ben pavimentat. Aquest és el cas del personatge d’aquesta setmana. Manuela Ballester, l’obra de la qual va ser menystinguda per comunista en un estat que va estar governat quatre dècades pels feixistes, i per dona i muller d’un altre gran artista, Josep Renau, qui va acaparar focus i reconeixements, malgrat que molta de l’obra era conjunta.
Nascuda a València el 17 de novembre del 1908 en una família de formació intel·lectual i artística, malgrat no foren especialment acomodats. El pare, Antonio Ballester, era escultor i professor a l’escola superior de belles arts de Sant Carles, mentre que la mare Rosa Vilaseca era modista, a més de cuidar-se dels seus sis fills.
El pare va animar sempre els fills a dedicar-se a l’art i la cultura i tant Manuela com els seus germans Tonico, Rosa i Josefina van fer-li cas. Ja llavors, però, va començar a tastar els problemes de ser dona. El seu pas per la facultat no va ser fàcil, era una de les poques dones matriculades i l’assetjament i les burles d’estudiants, professors, fins i tot bidells era constant.
Però no tot són desgràcies. Allí, Manuela també fa amics, s’enamora i es polititza. Fa pinya amb un grup d’estudiants format per Antonio Vercher, Genaro Lahuerta, Carreño, Pérez Contel o Josep Renau –amb qui començaria a festejar llavors- i que després serien el nucli fundador del Grup Acció d’Art, que buscava importar les tesis avantguardistes a València i que després seria coneguda com la Generació Valenciana dels Trenta.
Als vint anys, ja llicenciada, comença també la complexa tasca de guanyar-se la vida com a artista. Fa de tot: figurins per a revistes de moda, cartellisme, il·lustracions per a contes, disseny editorial… de fet, una de les obres que comencen a donar-li cert reconeixement és la portada per a l’edició espanyola del llibre Babbit del premi Nobel Lewis Sinclair, que l’editorial va escollir després de fer un concurs on també s’havia presentat Renau.
Amb l’arribada de la República, el seu compromís polític es fa més intens i el 1931, Ballester i Renau s’afilien al Partit Comunista, al qual es mantindran fidels fins al final dels seus dies. L’any següent funden la Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris i també… es casen!
A partir del 1934, la nostra protagonista fa de tot: pinta, il·lustra, escriu, fotomuntatges, disseny gràfic, poesia… a més la seua creació artística avantguardista, la carrera professional i la militància política, ha d’afegir-li un nou front: el de la criança. El 17 de maig naixia a València el seu fill major, al qual diran Ruy.
És amb l’esclat de las guerra que l’activitat ées torna ja totalment frenètica. Col·labora amb la campanya electoral del Front Popular –per al qual crearia l’únic cartell que signaria en tota la seua activitat-, s’afilia a l’Agrupació de Dones Antifeixistes, col·labora amb la revista «Nueva Cultura», que ha fundat el seu marit, i funda la seua pròpia, «Pasionaria. Revista de las mujeres antifascistas de València», viatja a París per organitzar el Pavelló de la II República en l’Exposició d’Art i Tècnica, forma part del II Congrés Internacional d’Escriptors en Defensa de la Cultura i també de la Segona Conferència Nacional de Dones Antifeixistes, treballa com a dibuixant per a la Secció de Premsa i Propaganda del Comissariat General de l’Exèrcit de Terra… i encara troba temps per donar classes d’alfabetització a l’Escola Popular Lina Òdena. I tot això encara té més mèrit si és té en compte que bona part de totes aquestes tasques les fa embarassada o amb un nadó molt menut, ja que la seua segona filla, Júlia, ha nascut en ple conflicte, el 23 de març del 1937.
De fet, Ballester sempre va reconèixer que sense el suport de la seua mare mai hauria pogut desenvolupar tota aquesta tasca artística i política, a més de ser mare. I, pel que va deixar escrit, Renau no devia col·laborar massa en la feixuga tasca de la criança.
Derrota i exili
Amb la victòria del feixisme, Manuela, juntament amb la seua mare, les germanes Rosa i Josefina i Júlia i Ruy, que soles amb cinc anyets ja li toca anar caminant, creuen els Pirineus a peu. Hi ha boira i plou, es perden per les muntanyes i han de passar la nit a la intempèrie sense aliments. De miracle aconsegueixen arribar tots vius a l’estat francès, on els esperen més humiliacions i penalitats, inclosa una estada a l’infame camp de refugiats d’Argelers. Quan aconsegueixen eixir-ne i reunir-se amb Renau, viatjaran a Mèxic en un vaixell noliejat per la Junta de la Cultura Espanyola.
A Mèxic, la família s’adapta bé. Allí, els refugiats republicans són rebuts amb els braços oberts. Ballester treballa com a il·lustradora de calendaris per a una impremta, però sobretot col·labora amb l’obra de Renau, des dels cartells cinematogràfics fins al muralisme, encara que el nom d’ella no hi apareix quasi mai.
A Mèxic, naixeran, a més, tres fills: Álvaro Totli, Teresa i Pablo. Però Manuela no soles segueix les passes de sa mare en això de tenir una família nombrosa, sinó també en la passió per la roba i la moda. S’obsessiona amb els vestits tradicionals indígenes i viatja per tot el país investigant i recopilant els diferents tipus de roba i estils per a diferents revistes.
El 1959 deixa Mèxic per instal·lar-se al Berlín oriental, a la República Democràtica d’Alemanya, on Renau ja hi viu des de l’any passat, contractat per la televisió per fer pel·lícules d’animació. El canvi d’aires, però, no acaba de funcionar. Manuela no acaba d’encaixar-hi, no coneix l’idioma, no troba feina com a artista i la relació de parella es deteriora. El 1962 es divorciaran.
Llavors treballa un temps com a traductora de castellà.
Pràcticament amb 70 anys recuperarà la seua activitat artística després de la fi de la dictadura a l’estat espanyol. El 1976 torna a València diverses voltes i participa en algunes exposicions col·lectives i publica un llibre de poesia. Ballester, però, és una absoluta desconeguda. Durant 40 anys el règim s’ha encarregat d’esborrar la memòria de qualsevol artista republicà i, en tot cas, qui és conegut és Josep Renau.
En bona part per aquest motiu, mai deixarà Berlín, encara que faça visites habituals a València. A més, el 1982 esdevé un dels moments més tristos de la seua vida, amb la mort de Júlia, la segona filla.
El 7 de novembre del 1994 moriria a Berlín – quan ja havia caigut el mur- i seria soterrada al costat de qui va ser el seu company durant més de 30 anys.
