Un enigma és una dita o cosa que no s’arriba a comprendre, o que difícilment es pot entendre o interpretar raonablement. L’Enigma sense fi de 1938 és una obra pictòrica surrealista que emana de l’inconscient de Salvador Dalí (1904-1989), per la qual cosa no pot ser compresa per la raó i l’anàlisi lògica-racional, ja que contravé els principis de la causalitat, de la lògica i de l’espai-temps.
Dalí va ser un home molt influenciat per les teories de Sigmund Freud (1856-1939) i la seua interpretació dels somnis, de les associacions lliures de l’inconscient i de la psicoanàlisi, però també va ser inspirat per la ciència del moment: per la relativitat d’Einstein, la mecànica quàntica i els descobriments en biologia. Si afegim a tot això una personalitat histriònica, excèntrica, dionisíaca, vitalista, narcisista i anàrquica, juntament amb un mètode de creació de contingut surrealista, aleshores el resultat és una cosa diferent, una cosa realment atraient, nova i disruptiva.
El mètode paranoic-crític
Si analitzem l’oli durant un moment, percebrem una sèrie d’imatges encadenades que la ment anirà construint i adaptant a la nostra percepció de la realitat quotidiana. S’observen almenys sis imatges dobles o paranoiques diferents que, segons el mateix Dalí, són «la representació d’un objecte que sense la menor modificació figurativa o anatòmica, és alhora la representació d’un altre subjecte absolutament diferent».
Així mateix, es pot observar un home estirat que simula una muntanya, és a dir, imatges dobles que figuren un tot sense sentit, o potser amb un sentit que tractem de descobrir però que no arribem a comprendre, perquè aquesta realitat és una realitat oculta al més profund de la imaginació, dels desitjos, anhels, esperances i pors del nostre inframon inconscient.
Referent a això, Dalí va idear el mètode paranoic-crític que tracta de conquerir l’irracional de l’inconscient. És un procés voluntari, espontani i provocat per assolir coneixement irreflexiu basat en l’associació paranoica crítica dels fenòmens delirants. Segons el mateix Dalí, el mètode seria «una representació tal d’un objecte que siga alhora, sense cap canvi físic ni anatòmic, la representació d’un altre completament diferent». Dalí va fer aquests dibuixos per ajudar l’observador:
El surrealisme
L’Enigma sense fi s’emmarca dins del corrent surrealista. A paraules del doctor en filosofia José Jiménez, el surrealisme no és un moviment literari o artístic més, sinó que pretén ser un esperit nou, una manera de canviar la vida per l’ampliació del psiquisme, del comportament de l’ésser humà que no es pot reduir únicament a la raó o comportament moral estereotipat. Així mateix, obre la via del que és inconscient, de la imaginació i dels somnis, i des d’aquest punt de vista suposa un gran enriquiment de la personalitat.
El terme surrealisme va ser encunyat el 1917 per Guillaume Apollinaire. Va sorgir als anys d’entreguerres mundials del segle XX a França, prenent com a precedent més immediat el dadaisme del romanès Tristan Tzara i la seua actitud anti-tot social, política i racional sorgida el 1916 en plena Primera Guerra Mundial. Freud va ser també una font d’inspiració per al moviment surrealista, però es poden trobar les seues arrels al segle XIX amb el romanticisme i l’alliberament del jo, i també amb el vitalisme i l’instint de llibertat del filòsof Friedrich Nietzsche (1844-1900).
L’instint de llibertat i l’inconscient
Deia Nietzsche que, quan els homes no vivien encara en societat eren lliures, salvatges, rodamóns i els seus instints naturals s’exterioritzaven per lluitar al medi hostil de la natura (probablement es referia al desig sexual, la dominació, la supervivència física, el patiment, el plaer i l’agressió caçadora). Però quan l’home va començar a viure a la societat sedentària i a la pau, totes aquestes forces interiors no podien desfogar-se cap a fora, cap al medi natural, i es van tornar cap a dins, cap a l’interior de la nostra ment. Aleshores, l’enemistat, la crueltat, el goig en l’agressió i en la destrucció es van apoderar de la consciència humana. Això és el que el nostre filòsof va anomenar la mala consciència, provocada per l’instint de llibertat reprimit i pel patiment interior de l’humà resultat d’una separació violenta del seu passat animal, dels instints inconscients de llibertat reprimits i domesticats en l’estretor i regularitat dels costums.
Talment, ho expressava Nietzsche a la seua obra LaGenealogia de la moralde 1887. Una tesi que va ser mostrada convincentment per Freud, ja que el pare de la psicoanàlisi des dels seus primers escrits afirmava que l’arrel de l’agressió es troba principalment en una frustració instintiva. Nietzsche parla d’instints i emocions reprimides, és a dir, de ressorts i forces naturals inconscients, no racionals, irreflexives, que mediatitzen les nostres accions i pensaments.
Dalí i el surrealisme tornen la mirada a l’enriquiment de la personalitat, ja que l’ésser humà integral està compost tant per l’àmbit mental conscient com per l’inconscient. Podem concloure que una de les grans aportacions Dalí no deixa de ser sinó un recordatori estètic permanent que ens mostra que l’inconscient ens acompanya de manera omnipresent des de fa milions d’anys. Endemés, és una font de coneixement per descobrir que ens obrirà a noves maneres d’entendre la vida, la filosofia i l’art, perquè forma part del nostre passat animal.
Per Friedrich Nietzsche, els filòsofs havien de ser artistes. Salvador Dalí, el geni surrealista era artista i filòsof de la vida.
