La nostra història comença a València i encara que no en sabem l’any exacte, Sanxo Calbó va nàixer a la primera dècada del 1400. Va ser criat pels seus oncles, Sanxo i Isabel. Ell era un apuntador i abaixador –dins del sector tèxtil era l’encarregat de rebaixar el pèl del teixit de la llana- amb cert prestigi i el jove Sanxo ben prompte va començar a aprendre l’ofici.
Els primers anys tot va anar bé. Pel que pareix, Sanxo era espavilat i treballador i es va fer un nom en el gremi que, en aquella època, controlava tot el sistema productiu, la qualitat i els preus dels artesans. Encara que no se’n sap massa cosa d’aquells anys, sí que ha transcendit a la història que va casar-se i va tenir dues filles, una d’elles anomenada Isabel, com la tieta i que serà important més endavant.
El 1428 mor el seu tiet i Sanxo, que ja ha superat la vintena, hereta l’obrador i les ferramentes. Coincideix també amb el moment de màxim prestigi professional i fins i tot arriba a ser escollit Jutge del Grau de València, com si ara formara part del consell d’administració del Port, més o menys.
Una dècada després, però, tot s’ha torçat. El 1437 tanca l’obrador i deixa l’ofici d’abaixador. El descobriment d’una sèrie de fraus fan que estiga a punt de ser imputat pel gremi, però un poc per no tacar la imatge dels abaixadors, un poc pel prestigi aconseguit, se li dona l’opció de marxar pel seu propi peu abans de ser expulsat i probablement multat.
A partir d’aquest moment, el nostre protagonista queda sense ingressos. A més, s’ha quedat vidu i s’ha ajuntat –sense passar per l’església- amb una nova dona, Joana, una alcavota donada a l’alcohol i que tothom assegura que és ben boja. En aquests anys, el descens al obscur món del crim pareix imparable. Més endavant se sabrà que s’ha dedicat als furs –almenys hauria robat una copa de plata que va fondre- i fins i tot se l’acusarà d’un assassinat. Però quan tot pareixia que ja no podia anar a pitjor, després d’una baralla amb Joana, aquesta l’expulsa de casa.
Desnonat, la seua filla Isabel l’acollirà a casa. Isabel mentrestant ja és una dona d’uns vint anys, casada amb un home anomenat Pere Roquer i que acaba de ser mare per primera volta. Es tracta d’una família relativament acomodada, amb una casa prou gran on també hi viu la mare de Roquera i una criada. I allí va a parar Sanxo. Ja som al 1442.
Una casa maleïda
Som als volts del Dia de Tots Sants, quan són ben típics a València els dolços de massapà i Sanxo en porta una bona safata a la seua família, que l’ha acollit. Tots en mengen amb fruïció, però ben prompte es comencen a trobar malament. Tenen forts dolors del ventre, marejos i nàusees que els provoquen vòmits. Sanxo pensa que es tracta d’un empatx i va a buscar un metge. Al cap de pocs dies, després d’haver begut un vi que ha portat Sanxo, de nou la família torna a trobar-se malament. Aquesta volta, la sospita és que s’han tornat a passar amb les quantitats, però els dolors no es passen i cada volta es troben pitjor, sobretot Isabel i la seua sogra Estévana. Pocs dies després arriba l’àvia d’Isabel per cuidar-la i al cap de pocs dies també emmalalteix, així com la criada –anomenada Joana, però no confondre amb l’exdona de Sanxo- i algunes visites.
Un «mestre en arts i medicina» anomenat Joan d’Exulbe els recepta un xarop, però tampoc pareix que sorgisca efecte.
La tensió a la casa va creixent a mesura que els malalts es troben cada volta pitjor, amb paràlisis de cames i braços i, fins i tot el bebé d’Isabel s’ha posat malalt. El conflicte esclata quan Joana troba Sanxo abocant una pols blanca al xarop d’Isabel. La criada pregunta què és allò i el pare diu que res, un poc de sucre per endolcir un poc el remei. L’excusa no acaba de ser massa creïble. Joana acaba optant per buscar un remei propi a base de triaca –un caríssim antídot de verins que podia incloure opi o carn d’escurçó-, aigua d’arboç, cendra i oli fins que ho va vomitar tot. Li va costar perdre totes les dents, però va salvar la vida.
Els dubtes sobre l’enverinament van creixent, i un clergue que els prepara unes pólvores dissoltes en aigües cordials «tocades» per una banya d’unicorn, que com tothom sabia tenien propietats màgiques. El remei, però, no funciona, així que el següent pas és anar a buscar un «moro» conegut com «Barbudet» de qui es diu que té arts endevinatòries perquè confirme la sospita. «Barbudet» no soles assegura que sí, que estan sent enverinades, sinó que els ven un remei. És molt car, però la situació és desesperada. En un primer moment pareix que l’antídot calma els dolors, però després agreuja els símptomes. De fet, tant Isabel com la seua àvia acabarien morint després de més de tres setmanes de dolorosa agonia. Roquer i Estébana aconsiguirien salvar la vida, però els quedarien greus seqüeles de per vida, amb braços i cames paralitzats.
Mentrestant, la brama de la casa maleïda i els enverinament han corregut per tot València i el pànic i l’alarma social s’han generalitzat. A inicis de desembre, Sanxo Calbó és detingut sota l’acusació d’assassinat per enverinament.
Un «assassí despietat»
El judici va començar el 20 de febrer, va comptar amb la presència de més de 40 testimonis i tot el sumari s’ha conservat. L’estudi que n’ha fet l’historiador de la ciència valencià Carmel Ferragud ha servit de base per aquest article.
Un poc gràcies als testimonis, un poc gràcies a les tortures infringides al sospitós –habituals a la justícia del segle XV-, s’acabaria sabent que, efectivament, Calbó havia enverinat la seua família amb «dosis enormes» d’arsènic que llençava de forma continuada, tal com ja havia avançat la criada. El motiu hauria estat econòmic. L’assassí hauria estat pressionant la seua filla perquè canviara el testament i així aconseguir quedar-se la casa i els béns de la família.
Per davant del jutge van passar a declarar veïns, familiars, metges, clergues, apotecaris, artesans i endevinadors moros, deixant un precís requadre de la complexitat social de la València del Segle d’Or, on l’encara molt incipient medecina moderna convivia amb les doctrines de l’Església i les creences populars herètiques i les altres religions.
Cas amb conseqüències
La sentència també va descobrir que el nostre protagonista comprava el verí lliurement als apotecaris del barri amb l’excusa que tenia rates a casa. L’arsènic era extraordinàriament econòmic, de venda generalitzada i molt fàcil de subministrar, ja que les seues propietats incolores, inodores i quasi insípides el fan molt difícil de localitzar barrejat amb aliments o begudes.
Va ser a partir d’aquest cas que, el 1447, Alfons el Magnànim -en realitat, la seua esposa, Maria de Castella– va emetre una llei incrementant el control en la venda d’aquests verins, assenyalant que sols uns pocs apotecaris o especiers amb un permís especial el podien subministrar i imposant fortes multes a qui el distribuïra sense llicència.
Per la seua banda, Sanxo Calbó va ser condemnat a mort. Segons els furs, el castic per l’enverinador era ser soterrat viu amb el cos de la seua víctima a sobre. Açò si era home. Les dones eren cremades a la foguera.
Al segle XV, però, pareix que aquest soterrament era més simbòlic que real i, finalment, Calbó va ser penjat a la forca en una data per determinar.
