Els jocs com a metàfora són una cosa curiosa. I potent. A vegades, jugant és fàcil entendre les relacions entre diversos poders, si els interpretem amb la motivació assignada pel reglament. Sol ser una forma profunda d’entendre certs temes, malgrat les limitacions del mitjà.
Aquest tipus de jocs/model solen centrar-se en esdeveniments històrics o en la ciència ficció. Per posar només dos exemples: Dune (Eberle, Kittredge i Olotka, 1979) simula bé l’explotació dels recursos i l’economia de la guerra i a Twilight Struggle (Gupta i Matthews, 2005) els adversaris controlen el món-tauler en un estira-i-arronsa mentre fan equilibris al fil de l’aniquilació nuclear global. Hi ha molts més.
Però pel que fa a metàfores lúdiques, ningú no esperava un joc de bases íntimament relacionat amb la mecànica quàntica. I és que de primeres, sembla difícil que puga funcionar.
Gats quàntics
Hi ha pocs títols que integren idees científiques de manera vertaderament efectiva. N’hi ha amb ambientació científica, sí, però pocs autors són capaços d’anar més enllà d’afegir la ciència com a una capa de pintura. Cat in the Box (Muneyuki Yokouchi, 2020) ho fa prenent com a model lúdic el famós experiment mental d’Erwin Schrödinger. Ja sabeu, aquella paradoxa per la qual un gat a una caixa és alhora viu i mort fins a que l’observador l’obri. Coses de la mecànica quàntica, en cas de dubte consulteu el vostre físic de referència.
Sobre aquest experiment, Einstein ja digué que Déu no juga als daus i, potser per contradir-lo encara més directament, Yokouchi decideix emprar cartes com a component principal del joc. Però aquestes cartes són especials i no tenen coll o color. Aquest qualitat es confirma quan, com a observadors-jugadors, decidim jugar cada carta. El sistema de bases és bàsic: cal seguir el coll i al principi de cada ronda apostem quantes bases guanyarem. És el pilar que sosté la resta d’innovacions del disseny.
Aquest sistema de bases està lligat a un joc de connexions i àrees que es dona en un tauler separat. L’objectiu d’aquest mini-joc és guiar els nostres interessos, ja que la puntuació a final de la ronda dependrà de la nostra àrea més gran. El sentit de les cartes és per tant doble, ens permet guanyar bases i crear connexions a aquest tauler. Una dualitat basa-àrea, potser?
Les cartes jugades ens permeten col·locar la nostra fitxa de jugador a aquest tauler. Com més connectats estiguem, més punts podrem fer al final de la ronda.
Per a poder jugar fora del coll de la basa podem anunciar que ens hem quedat sense cartes d’eixe color. Per exemple, si va manant el coll groc, podem dir que no tenim cartes d’eixe color i jugar una carta com de qualsevol altre color, però fins que acabe la ronda no podrem tornar a jugar cartes anunciant-les com a grogues. És a dir, es tracta d’un compromís entre la jugada actual i les nostres opcions futures. A més, aquest mecanisme permet jugar amb més intencionalitat al tauler de connexions, que és clau per a guanyar molts punts. D’una limitació fonamental del gènere, Yokouchi treu una decisió estratègica per als jugadors.
Finalment, cal citar també una última correlació entre les regles i l’experiment felí: la possibilitat de crear paradoxes. Pot donar-se el cas que en el nostre torn estem obligats a jugar una carta (número i coll) que ja ha aparegut a la ronda. Si això passa, la ronda termina i ens quedarem sense puntuar. El típic càstig per crear paradoxes. Es tracta d’una preciosa qualitat emergent del joc, una que lliga ambientació i mecànica i sobre la qual es resol la principal tensió de la gestió de la mà. A banda, té tot el sentit del món perquè, què seria d’un joc quàntic sense paradoxes?
És fascinant com Cat in the box introdueix tots aquests conceptes en un gènere tan poc evocador com seria a priori un joc de cartes. L’efecte de l’observador, les dualitats, les singularitats, les paradoxes… Si aquests termes vos semblen complexos, no patiu, es tracta de física quàntica, que ja sabeu que és fa feixuga de llegir, però s’entén molt millor jugant-la.
El vertader joc científic
Quan parlem sobre ciència als jocs és necessari citar Eleusis (1956), del gran Robert Abbott. A Eleusis fem de científics tractant d’esbrinar la llei natural (o divina, queda obert a diferents sensibilitats), que inventa cada ronda un dels jugadors i governa l’ordre vàlid de les cartes. Per exemple, després d’una carta parell ha d’anar una senar. Els adversaris fan observacions i posen a prova teories, alhora que cauen en totes les errades d’aquells que fan ciència. Des de les intuïcions fallides, fins al moment d’eureka, Eleusis és la condensació de l’emoció del mètode científic feta joc, és a dir, feta accessible. I no cal comprar-lo, es juga amb una baralla francesa i les regles les trobareu fàcilment a internet. Cap excusa, doncs.
Carles Palanca és un dels creadors de @casellaeixida. Trobareu tots els enllaços al seu canal i xarxes ací.
