La literatura hongaresa brilla amb el Nobel a Krasznahorkai

He estat uns dies a Hongria, a la casa del traductor que hi ha a Balatonfüred. Cada dia baixava al llac i hi he vist cignes i collverds que lliscaven sobre la superfície plana. Al Breviari mediterrani, que he traduït enguany, Predrag Matvejević diu que el Balaton sembla un mar encara que no siga salat. Qualsevol superfície extensa d’aigua és comparable amb la mar per a algú que mira el món des del Mediterrani. Des de la finestreta del tren que em porta a Budapest, veig passar quilòmetres i quilòmetres d’aigua i canyars, ports i pals de velers, etc.; fins que el paisatge canvia i esdevé una plana ara verda i adés marró. Quan torne a veure aigua, ja l’envolten construccions a banda i banda: el Danubi i Budapest. Baixe del tren, agafe el metro i puge a l’autobús que va cap a l’aeroport. Des de la carretera veig grans cartells que intuïsc que són la propaganda d’Orbán contra Brussel·les que m’han explicat els amics hongaresos. Al tren llegia la novel·la Melancolia de la resistencia, de László Krasznahorkai, flamant premi Nobel hongarès, traduïda al castellà per Adan Kovacsics i publicada per Acantilado. En català, per ara, només trobem Tango satànic, traduït per Carles Dachs i publicat per Edicions del Cràter, però podem suposar i celebrar que arribaran més obres després del reconeixement de l’Acadèmia Sueca. Encara no he llegit el tango, però aquests dies he coincidit amb el traductor i hem pogut comentar algunes interioritats de l’ofici. No deu ser fàcil de traduir un autor com Krasznahorkai. Al llibre que llegia al tren, els capítols són llarguíssims i estan formats per un únic paràgraf. Sembla que és marca de la casa. Un intueix que els punts i a part hi són, hi ha canvis de tema i la història avança, però molt lentament. L’absència de pauses desorienta una mica i en endinsar-me en la lectura entenc que l’efecte buscat és necessari. És com quan un poeta decideix no posar signes de puntuació. El desconcert inicial genera un cert neguit que anima a una lectura més atenta si l’efecte està ben aconseguit. La sintaxi de Krasznahorkai és complicada, plúmbia, com el cel que esbalaeix el personatge de Valuska a Melancolia de la resistència, com la pluja constant i les imatges eternes de vaques en el llarguíssim pla seqüència inicial del Tango satànic cinematogràfic de Béla Tarr. Vaig començar a veure la pel·lícula a l’aeroport de Manises. Escric aquest article amb tota la faena a mig fer. No he acabat la traducció de Kovacsics, no he llegit la de Dachs, només he avançat un parell d’hores en el film de Tarr, que en té set. I tanmateix necessite escriure algunes impressions, perquè sé que no faré l’article després, quan ho haja acabat de llegir tot, quan estiga inserit en la vida quotidiana, que és trepidant. El més satisfactori dels seminaris de traducció és compartir amb altres companys d’ofici alguns dies de treball i de conversa i també l’aïllament de l’exterior. Dedicar tot el temps del món a pensar en els textos, en els versos, en les paraules, sense interrupcions, com en un pla seqüència, però infinitament més amable que els de Béla Tarr, completament oposat, de fet. Amb la colla de traductors que ens hem ajuntat (jo, d’hongarès no en sé, hi anava per a acabar de polir els textos prèviament versionats per les traductores Krisztina Nemes i Dóra Bakucz), hem traduït un conte i un poema d’István Kemény i un poema de Márton Simon, que espere que algun dia es publicaran en algun lloc. També hem compartit temps amb Kálman Faluba, professor de la universitat ELTE de Budapest i gran impulsor de la catalanística a Hongria, així com amb una poeta i psicòloga de la Voivodina (Sèrbia) d’expressió hongaresa, Anna Terék, que ja havia estat traduïda en un encontre anterior. Anna, que fa una poesia que expressa situacions profundament doloroses, però d’una manera gens lacrimògena i alhora incisiva, punyent, corprenedora, ens explicava que no utilitza la poesia per fer teràpia, que la teràpia és un pas previ per a comprendre el dolor que vol expressar, però que l’escriptura és una fase posterior on l’assumpció del dany ja és compartida amb el lector i, per tant, és més equilibrada. Em va semblar una manera molt intel·ligent d’expressar-ho. Sempre se n’aprèn, de les maneres de fer dels altres. En un dels poemes d’Anna Terék es descriu la pal·lidesa dels habitants de Voivodina aparentment provocada per la pols que s’alça de la terra fèrtil quan la treballen les màquines dels camperols. Llegint el poema, hom hi veu una imatge molt poètica, però l’autora ens deia que, en realitat, es tractava senzillament d’una descripció bastant exacta de com és la gent. De vegades, la precisió en la descripció és la via més directa per a arribar a la imatge literària potent. Carles Dachs ens va dir també que la pluja constant del Tango satànic, que s’ha llegit com un símbol del món gris de l’Hongria comunista que s’hi reflecteix amb cruesa i desesperança, és en realitat una descripció bastant fidel de com és, o com era, el clima en la zona on passa la novel·la. El dia que vaig arribar a Budapest plovia, de fet. L’aigua queia amb constància sobre la ciutat durant hores i més hores. No era una pluja torrencial, com les que solem tindre als països mediterranis. Vaig passejar amb paraigua durant tres hores un dia de la mateixa setmana que els valencians veien com un acord en despatxos madrilenys servia per a canviar el ninot espatllat que no va voler ni saber gestionar l’última catàstrofe causada per l’aigua, per un ninotet nou que sembla fet de la mateixa fusta. Al final de la passejada vaig arribar a un mercadet de Nadal on venien, entre altres coses, titelles de fusta amb forma de Pinotxo. Aquell plugim centreeuropeu em va semblar més civilitzat, tot i que en veure la pel·lícula de Béla Tarr i entendre’n la carrega simbòlica de la descripció exacta del clima hongarès, potser me n’hauria de desdir. Al Balaton, en canvi, hem tingut dies de sol i fred. Les passejades matutines eren un bon tonificant per a encarar la tasca diària de traduir versos. A la trobada participaven també Carles Bartual, exprofessor de català de la universitat ELTE de Budapest; Ignasi Farinyes, llicenciat en filosofia, autor d’articles sobre qüestions culturals i sociolingüístiques i amic dels catalanòfils hongaresos des de fa anys, i el poeta, traductor i crític Andreu Gomila, que prepara amb les dues traductores hongareses una antologia de tres poetes actuals que veurà la llum d’ací uns mesos (ja en donarem notícia). Una n’és Ana Térek. Últimament, Hongria només apareix als nostres mitjans com el país d’un personatge nefast com Viktor Orbán, però afortunadament les realitats són més complexes. El premi Nobel a László Krasznahorkai ha tornat a posar en el focus la literatura magiar. Krasznahorkai, de fet, és molt crític amb el govern d’Orbán. Ja a l’avió camí de València continue la lectura de la seua prosa càustica i desesperançada. Hi ha un humor negre trasbalsador. És una literatura que no suporta la dicotomia burda del m’agrada, no m’agrada. De tant en tant, els paràgrafs eterns em demanen que faça una pausa, que respire a fons abans de continuar. Ara, un personatge es troba amb altres tres que són uns éssers grotescos que es queixen de tot i diuen una cosa i la contrària. És un fragment francament divertit. És gran literatura, en efecte. En aterrar, pense que escriuré un article de contrastos, on l’experiència lluminosa que he viscut al llac caminarà en paral·lel amb la grisor del llibre que llegia durant el viatge. No sé si ho he aconseguit, però estic content d’haver viscut uns dies en una casa al costat del Balaton amb gent que estima la literatura i les llengües. Potser sí que hi ha alguna esperança, malgrat la lucidesa plujosa de Krasznahorkai. I jo l’he coneguda.

Et pot interessar