He sembrat de petjades els camins estèrils. He intentat conéixer-me a través de les coses més insignificants, mirant-me en l’espill del món. Estic cansat i pràcticament estic al principi del principi. M’he imposat una meta que no conec. El meu peregrinatge pot estar prop del final, encara que l’epíleg puga ser alhora un principi. Potser el començament i el final siguen la mateixa cosa: és a dir, jo.
Els camins, tan plens de gentussa, estan buits d’idees. La meua idea m’ompli poc, potser és que no en tinga, tal vegada siga un més entre aquesta multitud amansida.
Mirant al meu voltant, veig el temps fer-me ganyotes, es burla i es riu de la meua desesperació. No li faig cas, seguisc el meu camí, que és el de tots, encara que sol, sense companyia. Tal vegada necessite algú que em guie, però… a on? Estic al principi del no-res i m’agrada. Encara que necessite un rumb. La soledat oblidada és més soledat.
La meua ment viatja més de pressa que les meues cames, també més veloç que la meua ploma, més lleugera que la meua llengua. La meua ment i el meu cos, són dos. El meu ideal és sentir-me un dins de mi mateix i no ho aconseguisc.
He conegut molta gent per fora i cap per dins. I això em fa llàstima, em venç. La desil·lusió és companya del fracàs, i jo, a cada moment, renove els meus pensaments, bons o dolents, fins que aquests es converteixen en aquells. És possible que el camí recorregut haja estat jo. No m’he mogut del lloc i estic cansat. Segurament estic al principi…; tanmateix, la meta, el final, està ací i, malgrat això, se m’escapa. Córrec tan poc! És veritat que l’eternitat és el demà i l’ahir? El present, senzillament, és el llindar que separa els dos temps? He de situar-me a un costat, però…, a quin? Estic sol.
És neci voler continuar un camí sense saber des d’on parteixes. Quan desconeixes una cosa, la preguntes. Jo, em desconec, em pregunte, plore, estic tan sol.
La meua vida és el meu camí, soc principi i fi de mi mateix. Davant la possibilitat de ser jo el tot i el no-res, l’esquerra i la dreta, el buit i el ple, la ment i el cos…, m’afone.
Em cague en l’hòstia! Uix!, quin fàstic de persona! Jo, jo, jo, jo. ¡Em cague en tu i en la mare que t’ha parit, cabró!
