Acabes de publicar «Un Poder propi» (editorial Caliu), on analitzes el paper dels moviments socials autònoms de les institucions, però també dels partits d’esquerres i que busquen construir relacions amb una lògica diferent a la capitalista. Amb quin estat de salut t’has trobat aquests moviments socials?
Ara mateix podem dir que es troben en una situació complicada. Cada volta més, molts moviments socials adopten un rol de crossa de l’esquerra institucional, acatant el discurs electoral ni que siga per por a l’extrema dreta. I en bona mesura, açò ve determinat per la manca d’un projecte polític propi autònom i d’un imaginari d’un món nou. Podem va capitalitzar bona part de les energies sorgides del 15M i les va reconduir a una reclamació de drets a l’Estat més que a la construcció d’una alternativa a aquest mateix estat. I una volta debilitat aquest múscul del 15M, ha aflorat tota la frustració per aquesta manca de projecte.
Però tot i açò, al llibre defenses que existeix un ric teixit associatiu de base.
Sí, sovint no es veu, perquè no està uniformitzat i costa més de distingir, és molt difús, però hi és i sovint més fort del que imaginem. A València, per exemple, tenim l’experiència d’Entrebarris, una coordinadora de col·lectius veïnals que lluiten per un altre model de ciutat. Ara mateix està molt potent, com es va veure a la manifestació per l’habitatge del 23 de novembre, però té menys visibilitat de la que li tocaria. I no volem la uniformització, però potser sí que caldria una unitat que ajudara a visibilitzar-se. Correm el risc que tot quede molt líquid, cadascú amb la seua reivindicació concreta sense mirar en global.
Podem va capitalitzar bona part de les energies sorgides del 15M i les va reconduir a una reclamació de drets a l’Estat més que a la construcció d’una alternativa a aquest mateix estat
Però tothom té les seues faenes, no? Com es fa perquè interessos i col·lectius tan diferents confluïsquen?
Encara que no tots tinguem la mateixa bandera, sí que hi ha prou coincidències per construir un mateix projecte polític. Cal, però dedicar un temps a la coordinació de les lluites. En alguns espais hi ha certa fòbia a l’organització perquè de seguida pensen que crea una jerarquització, i no és això. Per tenir més capacitat d’incidència cal estar més organitzats i també perquè les decisions siguen més democràtiques. Ja fa anys que la feminista estatunidenca Jo Freeman va escriure allò de «la tirania de la falta d’estructures».
Potser falta un motiu potent per dedicar tan esforç a mantenir una estructura organitzativa? Per a un partit, aquesta es justifica perquè vol guanyar eleccions. Des dels moviments socials, quin seria?
El motiu és sobretot pràctic. Coordinar les estructures populars, coordinar-ne les necessitats i establir línies estratègiques comunes les permetria ser molt més eficients,guanyar potència i capacitat de transformació. Hi ha una experiència molt bonica a Manresa, on han creat una Xarxa d’Estructures Populars i Comunitàries per tal de, i cite textualment, «construir un horitzó estratègic conjunt i superar l’aïllament».
I per algú que no participa en aquests espais i es pregunta de que serveixen, què respondries? No és més senzill votar?
Sí que ho és, però potser també caldria preguntar-se si serveix. Tenim una cultura molt forta basada en la delegació i el vot, però ha servit? Si fins i tot en casos de majoria absoluta, a final, no canvia res, soles cal mirar l’exemple de Grècia i el referèndum sobre les condicions del deute. I per no parlar del País Valencià. Si ens limitem a pressionar l’Estat per a que ens done drets sense construir un horitzó alternatiu ho tenim molt més complicat. I més en un moment on l’estat del benestar es desmantella. En tot cas, si reclamem aquests drets cal fer-ho no des d’una dependència dels partits d’esquerra, sinó des d’una posició de força.
Passa una fet terrible, traumàtic i les institucions de l’Estat no estan. No tenen resposta. Qui ha arribat primer ha estat la gent.
Val, votar no serveix, però les institucions populars?
Doncs precisament ara mateix s’ha vist clarament en la resposta a la DANA. Passa una fet terrible, traumàtic i les institucions de l’Estat no estan. No tenen resposta. Qui ha arribat primer ha estat la gent. En aquesta crisi s’ha demostrat que les institucions populars han funcionat. De manera limitant, òbviament perquè tenen la força que tenen, però tot i que ens trobem en un moment en què són febles i es basen absolutament en el voluntarisme, han donat una resposta. I allí on ja hi havia un múscul autoorganitzat previ, com al Parque Alcosa –perquè l’Estat ja no hi havia arribat mai- és on ha funcionat millor. Experiències com aquesta han de servir per força a l’Estat a fer coses, però també per pensar i crear alternatives a llarg termini.
Al llibre parles de quatre institucions populars concretes: la cooperativa, el sindicat, l’ateneu o centres social i també la cultura popular.
Sí, aquestes institucions són molt importants, són les que s’encarreguen de crear comunitat en una època molt difícil, ja que tot empeny cap a l’individualisme. Les tres primeres són les clàssiques del moviment obrer i hi he afegit la cultura popular perquè és molt potent i important a casa nostra.
Ara que parlem de reconstrucció, potser la cooperativa guanya importància…
Pense que l’economia social ha de tirar del carro. És la garantia que aquestes institucions no siguen tan febles i no depenguen absolutament del voluntarisme. Un bar cooperatiu, per exemple, pot fer el paper d’un ateneu, en el sentit d’espai de trobada i difusió, i al mateix temps la gent que hi treballa cobra un sou que li permet militar huit hores al dia. I açò es pot replicar en molts sectors. Només cal veure l’experiència de la Xarxa d’Economia Solidària a Catalunya, que és molt potent.
I tornant a la qüestió de la reconstrucció. En els espais afectats per la DANA on aconseguim fer-la amb una perspectiva autònoma pot servir per multiplicar la presència de l’economia cooperativa.
