I
Alger, capital de l’actual Algèria, s’eixampla sobre la plana costenca compresa entre la Mediterrània, a les vores d’una badia semicircular, i el massís de Bouzréa i els tossals del Sahel («Alger», s.d.). La fundació mitològica de la ciutat, a l’antiguitat clàssica, connecta directament amb «els dotze treballs d’Hèracles»: quan l’heroi grec es dirigia a visitar la serralada de l’Atles, vint dels seus companys s’establiren a un territori que batejarien com a Ikósion (derivat d’eíkosi, ‘vint’, en grec), de manera que aquest seria el primer topònim de la ciutat (Leschi, 1941).
Ara bé, si remetem a la fidelitat històrica, els orígens de l’actual Alger es troben en una colònia comercial fenícia que es fundà el segle IV aC. Més tard, quan s’annexionà a l’Imperi Romà l’any 146 aC, el topònim es llatinitzà en Icosium. No obstant això, l’assentament no experimentà una vitalitat considerable sinó al segle X. No debades, escassegen els vestigis de l’antiga ciutat fenícia i romana, sobre les ruïnes de la qual es construí el nou enclavament musulmà. Llavors, després de tres segles de domini àrab, la tribu amaziga Sanhaja s’hi assentà i designà la zona amb el nom Jazāʾir Banī Mazḡanna; això és, “illes dels Banu Mazghanna”, en al·lusió a les quatre antigues illes que suraven a la costa de la ciutat abans d’integrar-se en el continent l’any 1525. El nom actual en àrab, al-Jazāʾir, prové del truncament d’aquesta forma antiga (Elsheshtawy, 2004; Leschi, 1941).
Amb els assetjaments de les forces hispàniques per a conquerir Alger durant la primera meitat del segle XVI, la ciutat es va sotmetre a l’Imperi Otomà en cerca de protecció militar, situació política i administrativa que es mantindrà inalterable fins a la invasió francesa de l’any 1830. Durant el domini turc, la ciutat es va convertir en un niu corsari especialitzat a assaltar els vaixells de la regió, que es finançava amb saquejos i amb un sistema de segrestos i rescats —és ben coneguda l’odissea cervantina. En aquesta època, el topònim de la ciutat s’estengué al país: en àrab, Algèria es diu també al-Jazāʾir, com la capital. Amb tot i això, el català diferencia entre la ciutat principal, Alger, i el país dins el qual s’encaixa, Algèria, mot de creació francesa durant el període de colonització. L’ocupació francesa perdurà fins a l’any 1962 quan, després d’una guerra sagnant, es proclamà la independència del país (Elsheshtawy, 2004; Leschi, 1941).
II
A pesar de la mil·lenària història d’Alger, ens centrem en un període determinat en l’existència de l’enclavament: es caracteritza la ciutat d’acaballes del segle XVI, en un context de primerenc domini otomà i de conflictivitat amb la dinastia Habsburg (Galarreta-Aima, 2015). L’objectiu és dilucidar com s’estructuraven les infraestructures de la metròpoli, tot repassant-hi els elements urbans de defensa, socialització i litúrgia que la componien, durant aquests anys. Encara més, es basteix la descripció des d’una òptica ben singular: la d’un teòleg cristià captiu a Alger.
Antonio de Sosa fou un clergue portugués que, a bord del navili San Pabloper a travessar la Mediterrània des de Barcelona fins a La Valletta, a Malta, fou capturat per un vaixell de corsaris barbarescos. Aquest succés el feu captiu a la ciutat d’Alger durant els anys 1577-1581, on escrigué la crònica Topografía e historia general de Argel, que no es publicà sinó l’any 1612. En l’obra, Sosa il·lustra la ciutat i la societat d’Alger sota l’esplendor del regnat turc, durant la segona meitat del segle XVI (Galarreta-Aima, 2015).
Topografía e historia general de Argel està dividida en cinc parts, de les quals, per a satisfer el propòsit que persegueix l’article, s’hi esprem la primera: Topografía o descripción de Argel y sus habitadores y costumbres. Aquesta primera secció documenta l’herència històrica de la ciutat, la descripció geogràfica, l’arquitectura, el sistema de defensa i els espais públics, així com la vida quotidiana, els costums i les festivitats dels habitants (Galarreta-Aima, 2015).
III1
Les ciutats medievals, majoritàriament, comptaven amb un sistema de fortificació: les muralles. En el cas d’Alger, pervisqueren en l’edat moderna, bé que foren en gran part demolides durant l’època colonial, així com bona cosa de les edificacions històriques (Elsheshtawy, 2004). De més a més, Alger aprofitava l’orografia del territori per a ocupar un lloc estratègic, avantatjós en cas d’atac. Vegem la descripció que en fa Antonio de Sosa: La muralla de la ciutat dibuixava un perímetre que recorda a «un arco de ballesta con su cuerda». La corda de la ballesta és «lo más bajo de la ciudad, y está tan cerca de las aguas de la mar, que de continuo sus olas tocan a ella», mentre que:
“[…] las espaldas, que son el arco de la ballesta, están arrimadas y asentadas en una cuesta agria que poco a poco va subiendo hacia arriba y a lo alto; de manera que como las casas van subiendo por aquella cuesta y ladera hacia arriba, así se van alzando unas sobre otras.”
És a dir, la ciutat naixia a la costa de la badia, des d’on s’elevava, aprofitant i refugiant-se als tossals, fins a formar un arc acabat amb punta. Encara més, abans d’arribar a l’extrem oriental de la ballesta, un segment de muralla s’endinsava en la mar. L’any 1532 s’esbossà un mur nou cap al nord, més enllà dels que abraçaven el nucli urbà: connectava, amb un moll, la ciutat amb l’illa que enfrontava, per a bastir el port (cap. V). Per a arredonir la fortalesa, un fossat de setze passes d’ample resseguia el circuit de la muralla (cap. VIII).
Les portes de la muralla permetien l’accés a l’interior i l’eixida de la fortificació. Durant l’estada de Sosa (cap. VI), el mur tenia nou portes, cadascuna orientada vers direccions diferents, d’entre les quals, sobreeixia la confluència de la porta de «Babazira», que obria el pas al moll esmentat adés i, per tant, hi transitaven amb freqüència les gents de la mar: corsaris, oficials, mercaders, etc.
L’alcassaba, fortalesa antiga de la ciutat, es trobava en el punt més alt d’Alger. Es tractava d’un terraplé rectangular que s’escindia del cos de la ciutat cap a l’oest, formant-hi dues fileres de mur. Sobre la porta de «Babazira» es trobava «un hermoso bestión, el mejor y más grande de cuantos hay en Argel»: el baluard comptava amb vint-i-tres peces d’artilleria de bronze «de toda ley y la mejor de Argel» (cap. VII). No debades, el bastió s’orientava cap a la Mediterrània, des d’on patirien els atacs marítims. També, la ciutat disposava de tres castells a posicions d’altura, a les muntanyes, carregats d’armament (cap. IX).
Quant a la disposició dels carrers i cases, de Sosa comptabilitzava 12.200 habitatges i palesa l’estretor de les vies públiques: «apenas puede pasar un hombre a caballo por ellas, y a pie no es posible que pasen dos juntos apar». Era tal la configuració urbanística que les dones es visitaven, de casa a casa, pels terrats. El carrer del «Socco», però, n’era una excepció, «porque por ser aquélla [calle] el mercado, y la plaza do están infinitas boticas de cada parte, de toda suerte de mercaderes […], es la más ancha y principal de Argel». També n’evoca la sinuositat i la manca d’ordre, bé que en reconeix la qualitat arquitectònica: «muchas dellas, y aun la mayor parte, son muy lindas y polidas». Les cases no tenien finestres encarades al carrer, però sí amplis patis que il·luminaven l’interior i es decoraven amb taulells i rajoles de colors (cap. X).
La ciutat d’Alger havia comptat amb un «muy hermoso arrabal, […] de muchas casas y muy buenas que pasaban de 1.500», però foren demolides el 1573 per a fortificar la ciutat amb muralles i fossat enfront de l’amenaça dels Àustries. En l’època de Sosa, només hi havia a extramurs vint-i-cinc cases empobrides (cap. X).
Les mesquites eren espais de culte, socialització, educació i d’exercici polític. Al voltant de cent mesquites omplien la ciutat, «y muchas destas mezquitas son muy bien labradas de sus bóvedas, arcos y columnas, que si no son de mármol porque hay poco en la tierra que sea bueno, las hacen de ladrillo y de yeso, muy galanas». N’eren set les principals; és a dir, les مسجد جامع. La mesquita més gran i espaiosa es trobava ben a prop del port i, de fet, ha perviscut fins als nostres dies: és la Gran Mesquita d’Alger (cap. XXXIX).
Els banys públics es constituïen dins la ciutat com a centres socials, de relaxació i de purificació espiritual. L’Alger de Sosa en disposava de dos «muy principales y muy grandes, y excelentemente labrados», que despuntaven al costat d’una seixantena de banys particulars. El bany més rellevant, el d’«Asán Bajá», es dividia en dues sales: la primera era per a llevar-se la roba; a la segona hi havia múltiples «camarillas y aposentillos», cadascun dels quals es nodria d’aigua a diferents temperatures canalitzada per canons de bronze, on s’endinsaven els usuaris. L’autor testimoniava que «suelen todos estos aposentos estar de continuo tan calientes, que hacen a una persona sudar grandísimamente» (cap. XXXIX).
A l’últim, es reprodueix, ara, un fragment del capítol XL, el qual l’autor dedica a l’admiració de la climatologia i geografia algerianes. A nosaltres, ens serveix per a posar èmfasi en la capacitat d’Alger per a ensinistrar els agents naturals i, amb aquesta eina «providencial», no només bastir formidables muralles i edificacions, com s’ha assenyalat al llarg i ample de l’article, sinó, també, fer florir de vida camps i jardins:
“Saliendo fuera a la campaña, es cosa linda y hermosísima de ver cómo está rodeada la ciudad de infinitos jardines, huertas, viñas, y llenas todas de muchos naranjos, limones, limas, cidras, muchas flores, muchas rosas y muchos árboles de toda suerte y con todo género de hierbas y hortaliza, y todo el año, y todo regado con infinitas fuentes de aguas claras y resplandecientes como un cristal, que corren por todas partes en abundancia, que realmente no se pueden imaginar más temperos de Tesalia ni huertos alcinocos que los jardines de Argel.”
[1La referència bibliogràfica bàsica d’aquesta secció és l’obra d’Antonio de Sosa esmentada: Topografía e historia general de Argel.]
IV
A tall de conclusió, la crònica d’Antonio de Sosa ens ha aprofitat per a visitar —ni que siga, imaginàriament— els components metropolitans que, sens dubte, feien d’Alger una potència urbana al tombant del segle XVI, centre neuràlgic de l’activitat corsària. L’esplendor de l’Alger del XVI és el resultat de la riquesa cultural dels pobles que s’hi assentaren els segles anteriors: fenicis, romans, àrabs, hispànics i, finalment, otomans, ampliaren l’horitzó de la ciutat «de les illes».
Malauradament, la vàlua històrica de l’Alger que va viure Sosa durant el captiveri es va veure deturpada pel colonialisme francés. Elsheshtawy (2004) documenta les múltiples formes de colonialisme urbà que França aplicà sobre Alger. A partir del 1830, els francesos, imperialistes, van corrompre el nucli antic per a promoure-hi l’expansió urbanística: els nous carrers amples, ideats per al trànsit de vehicles militars i per al transport comercial, embrutaven l’estretor tradicional dels carrers de la Casba —la dimensió de la qual es reduí a la meitat—; els colonitzadors esfondraren les cases històriques per a construir enormes blocs monòtons de finques d’estil parisenc o, en el millor dels casos, ocuparen els habitatges i hi obriren finestrals i taparen els patis, profanant les façanes pròpies d’Alger. En nombroses ocasions, s’enderrocaren fortificacions ancestrals i es va abocar ciment per a edificar a sobre de les ruïnes: és el cas de les muralles, eminentment afonades.
No obstant això, la idiosincràsia urbana i arquitectònica d’Alger encara perdura. Després de la insurrecció del 1954 i la victòria del 1962 enfront de la potència invasora, el poble algerià recuperà les regnes de la seua ciutat nadiua. Amb la independència, no només es va reconquerir el braó d’una nació oprimida, sinó que les ciutats —Orà, Gíger, Constantina i, al capdavant, Alger—, ben dignes, van maldar per recuperar la personalitat històrica i la grandesa del passat mil·lenari.
Referències bibliogràfiques
Alger. (s.d.). Gran Enciclopèdia Catalana. Recuperat el 10 d’octubre de 2025, de https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/alger
Elsheshtawy, Y. (2004). Planning Middle Eastern Cities: An Urban Kaleidoscope. Routledge.
Galarreta-Aima, D. (2015). Topografía e historia general de Argel: Testimonio de un cautivo desde el otro lado del Mediterráneo. eHumanista. Journal of Iberian Studies, 30, 260-274. Dialnet. https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=5473881
Haedo, D. (1927). Topografía e historia general de Argel [Vol. 1]. Sociedad de Bibliófilos Españoles.
Leschi, L. (1941). Les origines d’Alger: Conférence faite le 16 juin 1941. Les Feuillets d’El-Djezaïr, 1, 5-14.Athar. https://athar.persee.fr/doc/feldj_1112-0649_1941_num_1_1_1249
Pinet, A. (1541). View of the siege of Algiers [Imatge digital]. Royal Collection Trust. Recuperat el 11 d’octubre de 2025, de https://militarymaps.rct.uk/ottoman-habsburg-wars-1521-1791/view-of-the-siege-of-algiers-1541-algiers-alger-algeria-36deg4509n-03deg0231e
