-No és el primer reconeixement que li fan enguany. Deu estar content.
-Sí, ho estic. També estic una mica desbordat amb tants homenatges. Em pregunte si serà possible tot això, i sí. Genera una mica de respecte, però em sembla fantàstic. Perquè després d’una vida movent-me i intentant arribar a la gent, sembla que el treball ha funcionat.
–El Tempir li atorga aquest premi perquè el considera una «figura clau en la nostra història musical recent».
-M’agrada eixa idea, sobretot perquè també, d’alguna forma, s’està rehabilitant, o reinvidincant, la importància de les músiques populars. No em referisc específicament a les tradicionals, sinó a les músiques populars en general, que són l’aliment principal, en termes musicals, de la major part de la població. Per això, i encara més a València, on sembla que les músiques populars són una mena de pseudocultura, aquest reconeixement és una gran alegria.
-També el consideren «un referent no sols cultural, sinó també cívic i social». Tenint en compte que el PP i Vox van retirar el seu nom de l’auditori de Torrent, sembla que molta gent l’identifica en aquest sentit.
-Sí, i això també pot tindre sentit si ho lliguem una mica amb el treball que he fet, tant en l’àmbit musical, sobretot com a membre d’Al Tall, i també com a recopilador i divulgador de la tradició musical d’aquest país amb la Fonoteca de Materials. Ser un referent cívic també em resulta interessant. D’alguna forma, soc una persona que pertany a la cultura popular i que he treballat en la seua promoció. Si aquest és un motiu per a considerar-me referent cívic i social, m’agrada.
-Té la sensació que el seu reconeixement, per tant, va més enllà de la seua tasca en Al Tall?
-Crec que sí. Últimament s’està nomenant més la Fonoteca de Materials, i des d’ací vull reivindicar el repositori que fa anys estem esperant de la fonoteca a Internet, ja que els discos no es compren ni es venen, i s’ha quedat una mica amagat en el fons de la Fonoteca. Les Corts ja van instar la Conselleria de Cultura que posaren la fonoteca en un lloc visible i encara no ho han fet. Ara que han canviat els polítics, no sé si als nous els semblarà bé la proposta. En tot cas, és cert que hi ha més coses a banda d’Al Tall, però tot acaba sempre lligat a Al Tall.
-Com d’important va ser Al Tall, segons vostè?
-Per a mi Al Tall va ser una cosa inesperada. M’havia casat, la meua filla ja havia nascut i jo no tenia plantejat res d’això. L’amic Oswaldo Blanco, que durant anys havia fet de mànager i productor per a l’Equip València Folk, ens va donar l’espenta per darrere i ens va ajuntar amb Miquel Gil per a fer música. Per a mi Al Tall era, en principi, una incògnita. Però molt prompte vam comprovar que estàvem iniciant un camí supersaludable en termes culturals i que va servir per a col·laborar, també, en aquella revolució cultural que vam fer als setanta. Al Tall sempre va estar present en aquest sentit, en la recuperació de la democràcia i en la lluita per totes les nostres inquietuds. Al Tall, segurament, ha sigut el que més significat ha donat al meu treball i a la meua vida.
-Les cançons encara són recordades. Fa unes setmanes, als Premis Octubre, també va ser homenatjat i tothom se sabia la lletra d’«El Tio Canya».
-Sí, vaja que sí. Va ser molt bonic per mots motius. Els Premis Octubre sempre són una fita molt entranyable i important en la vida cultural del País Valencià, a vegades una miqueta precària, i que Eliseu Climent proposara aquest homenatge a Al Tall va ser molt bonic i satisfactori. I va evidenciar com la nostra manera tradicional de fer música s’ha adaptat a la contemporaneïtat, fins al punt que altres artistes ens versionen. Això és molt estimulant.
-El context en què es va fer aquella cançó tan popular era més advers que l’actual?
-Era més advers, tot i que encara no sabem quin és l’abast de l’adversitat en què vivim ara. Tampoc sabem què ens depara. Ara, sí que era més advers, perquè en aquell moment el valencià encara no estava a les escoles i no havia arribat a molts públics. La gent encara abaixava la veu quan parlava en valencià, perquè no es considerava una llengua culturalment acceptable.
-Com pensa que evolucionaran el país i la cultura, tenint en compte la situació política actual?
-La veritat és que vull creure, i realment ho crec, que al país d’ara hi ha un pòsit fonamental que ens farà resistir i que servirà per a continuar transformant la mentalitat de la població a favor d’un amor cap al país, cap a la llengua i cap a la cultura. Un pòsit suficient com perquè aquests bàrbars no puguen fer tot allò que desitgen, eixa «España grande y libre». Crec que no la podran fer. Hi ha un nombre molt important de gent que encara vol continuar construint aquest país. Però faran mal, perquè des del poder sempre es pot fer mal, i adreçaran tots els seus esforços a fer mal i les coses seran una mica més precàries. Tot i així, tinc confiança que tot acabe malament per a ells.
-Per últim, el premi li l’ha atorgat El Tempir d’Elx, una entitat arrelada al sud. Quin vincle té amb aquest col·lectiu?
-Amb El Tempir hem fet coses junts, ja ens han fet mencions i homenatges a Al Tall. I a Alacant i a Elx hem actuat moltes vegades. A mi, personalment, les Publicacions de la Universitat d’Alacant m’han publicat un llibre, Sobirania Musical, i prompte presentarem un llibre digital amb els escrits que no van eixir en el llibre esmentat, així com també la biografia que ha editat Sembra Llibres, tot a la vegada el dia 12 de desembre. Amb Alacant hem tingut molt de contacte, és una terra molt tendra, encara que els qui manen hi tiren els llops per mossegar la zona més dèbil del país. Tot i així, és una terra molt valenciana, molt catalana i molt nostra. I tinc l’esperança que Alacant vaja deixant enrere eixa castellanització tan exagerada que pateix.
-Amb Alacant van forjar el vincle, entenc, sobretot a partir de la cançó que van dedicar a Miquel Grau.
-Efectivament. Aquella cançó, amb les copletes que Enric Ortega es va inventar sobre la marxa entre tarongers el 1977 en l’Aplec del Puig, va ser una experiència de comunicació amb el poble molt forta i molt emotiva. La cançó de Miquel Grau és, segurament, una de les que més hem cantat i amb la qual més hem expressat el nostre compromís amb el país.
