Cada 9 d’Octubre se celebra l’entrada de Jaume I a la ciutat de València, acompanyat de les seues tropes, tal dia com aquest del 1238. Tot i que la seua conquesta es va perpetuar durant més anys cap al sud, el 9 d’Octubre ha passat a la posteritat com la data fundacional del Regne de València i com una de les principals efemèrides a reivindicar per part dels valencians.
Però, què va passar aquell 9 d’Octubre de 1238? Segons el relat del mateix Jaume I, rais Abulfamalet, en nom de Zaén, últim rei musulmà a València, va proposar un pacte als emissaris de Jaume I després d’admetre que la ciutat «no es podia defensar a la llarga, i que per tal que ningú no ens causara més mal del que ens havia causat, ell ens la rendiria amb la condició que els sarraïns i les sarraïnes en pogueren traure tota la seua roba, i que ningú no els escorcollara ni els fera cap vilania, i que foren acompanyats davall la nostra protecció fins a Cullera. I que, com Déu volia que nós tinguérem València, ell ho havia de voler».
Segons el Llibre dels fets de Jaume I, els seus emissaris només acceptarien l’acord amb la reina, tal com va ocórrer, i el rei cristià va acceptar protegir els sarraïns fins Cullera. «Volem fer aquesta gràcia: que se’n vagen estalvis i segurs, amb les seues robes i amb el que es puguen i es vulguen emportar». Després de dir que, «amb tot, ens agraïa molt la mercè que nós li fèiem», l’emissari del rei musulmà va dir que li calien deu dies per a desallotjar la ciutat i evitar una conquesta violenta. «Nós li diguérem que en demanava massa, i que la host ja esta molt de temps sense moure’s i que s’enutjava molt de no fer res, i que això no era convenient ni a ells ni a nós. I, així, després de moltes paraules, ens avinguérem que al cinquè dia ens retrien la vila i començarien a eixir». Jaume I va demanar que guardara el secret de l’acord «fins que nós haguérem parlat amb l’arquebisbe de Narbona, amb els bisbes i amb els nostres homes nobles».
El missatge a aquelles autoritats va ser traslladat aquella mateixa jornada després que «haguérem menjat i begut i dormit en una tenda que era prop del nostre campament». Tots ells «perderen els colors» quan van rebre la notícia. «Açò és obra de Déu», va dir l’arquebisbe de Tarragona. «Quan vingué l’endemà, a hora de vespres, enviàrem a dir al rei i al rais Abulfamalet que, per tal que els cristians saberen que València era nostra, i per tal que no els feren cap mal, calia que posaren la nostra senyera a la torre que ara és del Temple, i ells digueren que els semblava bé. I nós anàrem a la rambla, entre el real i la torre, i, quan veiérem la nostra senyera dalt de la torre, descavalcàrem, i ens giràrem cap a orient i ploràrem dels nostres ulls, i besàrem la terra per la gran mercè que Déu ens havia fet».
Fugits els 50.000 sarraïns de València sota la protecció de les tropes del monarca fins Cullera, «una vegada fet açò entràrem a la vila, i quan vingué el tercer dia començàrem a repartir les cases amb l’arquebisbe de Narbona, els bisbes i els nobles que havien estat amb nós, i amb els cavallers que eren heretats en aquell terme; i en repartírem als comuns de les ciutats, a cadascun segons la companyia i els homes d’armes que hi tenia».
Tres setmanes després es va procedir al repartiment de les terres el terme de València. L’actualització lingüística del fragment del Llibre dels fets que s’ha utilitzat en aquest article és d’Antoni Ferrando i Vicent J. Escartí, responsables de l’edició d’aquesta obra que va publicar la Institució Alfons el Magnànim l’any 2008.
