Amb recança dic que hui m’he despertat amb una bona notícia. No és una notícia extraordinària. No cal que espereu res grandiós ni apoteòsic. Però deixant de banda que això grandiós potser tampoc ens du a res de bo -mireu si no la vinguda del nostre salvador Jesús-, potser la notícia d’ahir siga un pas generós per la vinguda del canvi mental. I en realitat ens calen més notícies com la carta que ha escrit Ferran Torrent al president de la Generalitat Valenciana. Sí, Mazón encara és president, un personatge al qual, si mal no intuïm, podrem qualificar d’inútil, mentider i homicida imprudent en el futur. Ara, en el present, Torrent li explica clarament les diferents motivacions, absolutament ben raonades, per renunciar al premi més important de les Lletres Catalanes al País Valencià.
Després de tants anys de presència a les prestatgeries de les llibreries, el benvolgut Ferran Torrent -ara més benvolgut en l’esfera social, cultural i nacional que mai- ens ha donat a cada un de nosaltres la capacitat i la satisfacció de poder tirar a la cara al gens honorable president (i si li esquitxa alguna engruna fastigosa al senyor Rovira, millor que millor), diem…, la satisfacció de llançar-li en tota la cara, amb una punteria dolcíssima, un preciós pastissot llefiscós de realitat cívica i revelació lingüística.
Espere que li amargue a muntó aquesta tortada merescuda, a Mazón.
Reba el senyor Torrent un emocionat agraïment, que falta ens fa als valencians tindre l’oportunitat de clavar una pastissada als eixelebrats dirigents dretans que buiden, remenen i farceixen els cervells més fràgils de la societat. Aquells que se n’aprofiten de la feblesa cultural que hem tingut a les escoles del país i en la qual s’han format les generacions passades i volen que presents, dins del mateix sistema educatiu centralista que patim. Manipulació a totes les escales, però amb el delicte més flagrant de perseguir amb perseverança i odi el genocidi lingüístic de la llengua pròpia del País Valencià: el català.
Posem ja punt final, et demane a tu, Ferran, a la fórmula de dividir i vèncer que apliquen ja de fa tants anys, sobretot amb la signatura de Broseta i Abril. Seguim ara, millor que no fer-ho mai, l’estela de l’estandardització de Fuster. Deixem-nos d’invents cèrvids envoltats de serps verinoses i diem ja les coses pel seu nom. El nom de la llengua que parlem, en la qual escric ara, és el català. L’estàndard del català és un. El col·loquial d’aquest idioma, si volem, en poden ser tants com persones la parlen, per tant, com més, millor.
Tu, Ferran, no has renunciat a res. Els que hem sigut lectors teus des de fa més de trenta anys sabem qui eres, el paper impagable que has tingut en fer present en el jovent la lectura captivadora en català. Ara demostres la capacitat que tens per honorar la consciència col·lectiva.
Ens unim a tu. No volem propines. Gràcies.
