I fins i tot adonant-se que obrava de manera atziaga per a ell, ella va continuar procedint de la mateixa manera, aniquilant, a poc a poc, un esperit tan feble. Aquesta actitud denotava certa inclinació al sadisme, llevat –pense jo– que actuara d’una manera inconscient, encara que, això sí, premeditada, la qual cosa era un contrasentit, ho mirares per on ho mirares.
No és que l’assumpte m’afectara, vertaderament, m’era totalment indiferent; tanmateix, eixa indiferència em resultava incòmoda, era –en poques paraules– un destorb per a la tranquil·litat de la meua consciència. Sense dubte, era un posicionament determinat davant l’esmentada injustícia, dolenta-bona-neutra, però posicionament, al cap i a la fi. Tampoc, eixa és la veritat, podia jo trasbalsar la situació, més prompte la meua intervenció podria agreujar l’assumpte; més encara, estic segur que així hauria succeït.
La meua intranquil·litat, la meua inseguretat, els meus titubejos assidus em produïen desestabilitzacions. Indefectiblement, havia de prendre una decisió, fora aquesta la que fora, però una, i aviat, però. Sabia que prenguera la que prenguera, poc després de realitzar-la es giraria en contra meua, demanant-me explicacions (amb tota la raó) pel fracàs tan colossal assolit. Emperò, el que quedava clar era que prenent el senzill posicionament d’espectador imparcial, això, clarament, m’abocaria a un forat sense fons del qual difícilment podria eixir.
