Andreu Valor (1978) entra a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València amb el mateix gest amb què sembla que construeix les cançons: pas curt, mirada atenta i una mena de respecte conscient per allò que encara no està del tot dit. El cantautor de Cocentaina (el Comtat) arriba “un poc nerviós” perquè té a tocar “un nou projecte” que li fa “una miqueta de respecte”, però també amb la convicció d’explicar-lo peça a peça.
El disc es diu Els camins que elegim i és el dotzé treball discogràfic d’un artista que ja acumula “1500 concerts” i “19 anys en solitari”, amb una “nova escenografia” i una sonoritat que es decanta cap a una tendència “folk/pop nord-europea” i unes lletres “viscerals, vitals i compromeses”. Darrere del titular del projecte hi ha, sobretot, una pregunta que el mateix Valor verbalitza com un motor creatiu: qui som, d’on venim i cap on anem.
La meticulositat com a forma de respirar
Andreu Valor descriu el seu perfeccionisme com una combinació d’educació i caràcter. “Intente fer les coses el millor possible cada vegada i molt ordenat”, diu, sense atribuir-se manies, però sí una cura que li dona “benestar” i que vol que es note en el resultat.
Terra, origen i futur
El cantautor establert a Muro (el Comtat) vincula la creativitat a la terra sense matisos: “Jo crec que tota”, respon quan li pregunten per la relació entre territori i inspiració. “La terra és origen, família, entorn i futur; també és el lloc on es busca l’equilibri entre vida personal i professió”, diu. Amb tot puntualitza que mira de “xafar els peus a terra”.
El públic com a condició de sentit
El lletraferit musical situa la connexió amb el públic com el moment en què la música es completa. “Podria fer cançons en la solitud… però jo crec que prenen sentit quan les pots compartir amb la gent”, afirma. Eixa idea travessa també la manera com explica el micromecenatge. Parla de “quasi 400 persones” que han confiat en el projecte abans de conéixer-lo, i ho descriu com un suport imprescindible.
Estellés, Beneyto i la memòria que s’obri pas
Alhora, relaciona l’aprenentatge vital amb la poesia i reivindica l’efecte que li ha fet treballar Vicent Andrés Estellés. Al mateix temps, admet que no havia llegit gaire Maria Beneyto i entén eixe descobriment com una manera de sumar referents i d’acostar al present les dificultats d’expressar-se en valencià en temps de franquisme, i també les traves afegides per ser dona. Quan li pregunten pel paper dels homes davant el masclisme, ho formula en clau d’aprenentatge i de “privar-te de micromasclismes” assumits en un sistema patriarcal, i de posar-se al costat del feminisme “per justícia”.
Premis Carles Santos i política cultural
Andreu Valor critica l’aturada dels Premis Carles Santos i defensa que la cultura no és només “distracció”, sinó una peça que dona “personalitat” a una societat i la fa capaç de pensar-se. També apunta que costa entendre la retirada d’eixos impulsos sense “un interés polític darrere”.
Capitalisme, coherència i camins triats
El compositor dona la cara. No es posa de perfil quan apareix la crítica al capitalisme. Ho reconeix obertament. Diu que no s’ha “escapat” encara, però que està “en procés”, i que el benestar li ve del temps, de les persones i d’una vida “amb certa austeritat”. La coherència, admet, és difícil, però la situa com un horitzó personal i també com una manera d’educar els fills amb l’exemple.
Sant Joan d’Alacant i el sud que preocupa
Pel que fa al procés de substitució lingüística de l’extrem més austral del país el qualifica de “nefasta” i “preocupant”. Amb tot ha decidit que el seu segon concert siga a Sant Joan d’Alacant (l’Alacantí) i del debat lingüístic. Diu que el risc és consolidar guetos i jutjar persones “simplement perquè hi ha un tret identitari… com és el tema de la llengua”, i assegura que va al concert “amb més energia que mai” per trencar estigmes.
Els camins que elegim arribarà en gener de 2026, amb un tracklist que inclou peces com “Els camins que elegim”, “Sort que et tinc a tu” o “Vens (poema de Maria Beneyto)”. I Andreu Valor, quan ha d’escollir una cançó per a quedar-se’n una, tria la gratitud com a centre emocional: “Sort que et tinc a tu” com a manera de dir gràcies a les persones —i al col·lectiu— que donen sentit a continuar cantant.
