L’illa de Tabarca, a tocar del municipi de Santa Pola (Baix Vinalopó), pertany administrativament a la ciutat d’Alacant. Els seus habitants són descendents dels arribats des de l’illa tunisiana de Tabarka, que va ser conquerida per un rei africà que va sotmetre els genovesos que hi residien. Moltes de les famílies van ser alliberades i repartides fonamentalment entre tres nuclis de la Mediterrània: Carloforte, Calasetta i Nova Tabarca.
A aquest últim punt els tabarquins van arribar a la segona meitat del segle XVIII. Les altres dues ciutats es troben a les illes de San Pietro –Carloforte– i de Sant’Atioco –Calasetta–, molt pròximes a Sardenya, i formen part administrativament d’aquesta illa inserida dins de l’estat italià. Els tres nuclis compten, per tant, amb un passat compartit que els últims anys han mirat de reforçar.
Contactes
La setmana passada es va celebrar una trobada amb aquesta intenció. Va ser a Gènova, on els tabarquins troben l’origen en tant que l’antiga Tabarka formava part de l’antiga república genovesa, que en la segona meitat del XIX s’incorporaria a la unificació italiana. Els genovesos tenen el seu propi idioma, el genovès, del qual deriva el dialecte tabarquí que encara resisteix –amb dificultats evidents– , a les dues localitats sardes.
Per mirar de fer front al perill de desaparició, els descendents dels antics tabarquins estan dissenyant un projecte perquè la UNESCO declare la cultura, la història i la llengua tabarquines Patrimoni de la Humanitat. «Fa anys que estem fent els tràmits, però resulten costosos», explica Antonio Ruso, president de Tabarca Cultural i veí de l’illa.
La llengua
Els tabarquins valencians van perdre la llengua tabarquina quan van arribar a l’illa plana, on van adoptar el valencià que encara conserven de manera unànime els veïns. L’altra parla, per tant, resisteix a Carloforte i Calasetta i és un derivat del genovès que allà sí que ha pogut resistir, huit-cents quilòmetres al sud de Gènova. A la Tabarca valenciana, per cert, es conserven paraules de l’antic tabarquí tals asins, amb la qual es refereixen als eriçons de mar.
A Itàlia, les llengües diferents de l’estatal no compten amb un reconeixement que les protegisca. Sardenya, però, és una excepció i sí que reconeix el sard, el cors, el català –que es parla a l’Alguer– i el tabarquí, que s’ensenya en escoles de les localitats citades. Una empenta insuficient que ara s’està intentant compensar amb l’elaboració d’un diccionari en aquesta llengua, perfectament reconeguda per un parlant de l’idioma genovès. L’objectiu, explica Ruso, és que la UNESCO faça un pas més en aquest sentit.
