El primer diumenge de maig celebrem el Dia de la Mare, una festivitat dedicada a les dones que han engendrat; aquelles que, en l’antiguitat, venerarien les deesses de la fertilitat. Culte que el cristianisme reconduí cap a la devoció a una sola mare: la de Déu. Aquesta transmissió idealitzada de la maternitat, tan arrelada en el imaginari popular, transcendí l’àmbit privat durant l’edat mitjana i es convertí en una metàfora pública, legitimadora d’autoritat i estructuradora de relacions de poder.
Un bon exemple el trobem al regne de València, que es configurà com un model d’ordenament territorial jeràrquic a partir d’aquesta perspectiva simbòlica maternal. Al camp, de la séquia mare naixien els braços i les filloles; i en la xarxa urbana, València era la “mare e cap del regne”. La ciutat que donà forma jurídica al regne el 1238 amb la promulgació dels seus Furs. Aquesta condició fundacional la convertí en referent del model institucional, reproduït per altres ciutats, viles i llocs regnícoles.
Els governants de la capital esgrimien aquesta metàfora amb intencionalitat política. La invocaven, per exemple, per sol·licitar gra i forment a altres viles —considerades els braços d’aquesta mare— o per justificar decisions partidistes en contextos de crisi, com el de 1462, a inicis de la guerra civil catalana, quan declaraven ser “mare e cap de tot lo regne, e reporta tots los càrrechs d’aquell no voluntàriament, mas molt necessària en lo cas ocorrent”. La reiteració d’aquest recurs retòric acabà integrant-lo en el pensament polític valencià fins a fer-lo inapel·lable.
Tanmateix, malgrat aquest lideratge de València, a partir del segle XIV començà a evidenciar-se una diferència significativa respecte de la resta de municipis del regne: el sistema electoral. Mentre la capital mantenia la pràctica de la ceda —una modalitat secreta de nominació de candidats a jurats, l’executiu de govern, com vam veure en l’article anterior—, la resta de ciutats i viles adoptà progressivament el sistema d’insaculació, originat a Xàtiva l’any 1427.
Per entendre-ho, cal partir del procés de municipalització del regne. Aquest s’inicià el 1245 amb la creació dels jurats de València, dotats de capacitat per regir, governar i administrar la ciutat. A partir d’aleshores anaren constituint-se noves universitats, com ara Dénia (1245), Morvedre (1248), Onda (1248), Alzira (1249), Peníscola (1250), Cullera (1252), Llíria (1253), Gandia (1254), Vilafamés (1261) o Corbera (1261), a les quals el rei concedí el model institucional de la capital: jurats i consell per a la presa de decisions de govern; un justícia amb funció de tribunal de primera instància; un mostassaf encarregat del control urbanístic i socioeconòmic; i un batle local, responsable de recaptar rendes i retre comptes anuals al batle general de València. Aquest procés s’estengué tant als nuclis de titularitat reial com als que foren concedits a la noblesa o al clergat.
Peu de Pàgina: Representació de la mediació de Sant Vicent Ferrer en els conflictes entre els Vilaragut i els centelles. Retaule ceràmic de Jaume de Scals Arancil, Façana de la Catedral, plaça de l’Almoina.1955 | Wikimedia Commons
Les comunitats locals encetaren així un procés d’estratificació social que derivaria en societats polítiques d’àmplia participació veïnal, tot i que tendents a la restricció. Primer es limitaren en favor de certs prohoms i, més endavant, les faccions, bàndols o partits mediatitzaren l’accés a la vida pública. A partir del regnat de Pere el Cerimoniós s’identifiquen dues grans faccions: la dels Vilaragut i la dels Centelles, encapçalades per aquests llinatges nobiliaris, però amb una base social diversa. Les seues xarxes clientelars eren interestamentals, és a dir, tenien membres pertanyents als tres estaments: ciutadà, nobiliari i eclesiàstic.
Aquestes faccions protagonitzaren una guerra oberta que polaritzà tota la societat valenciana, especialment a partir de 1398. Odis personals, venjances i conflictes d’honor es barrejaven amb interessos econòmics i polítics, generant fidelitats i solidaritats intenses però volàtils.
La violència escalà durant l’Interregne (1410–1412), quan la mort de Martí l’Humà sense descendència legítima deixà vacant el tron de la Corona d’Aragó. La batalla de Codolar, a Morvedre (febrer de 1412), donà la victòria militar als Centelles, que donaven suport a Ferran d’Antequera (Trastàmara). Els Vilaragut, partidaris de Jaume d’Urgell, hi patiren una derrota decisiva. Aquesta imposició per la força condicionà la votació dels comissaris valencians a Casp, contribuint a la coronació de Ferran I.
La victòria política permeté als centellistes controlar el govern de la capital i, gràcies a la ceda, excloure els antics partidaris dels Vilaragut. Ara bé, aquesta pràctica era inviable fora de València: les elits locals no tenien la capacitat financera per negociar amb la monarquia. En ciutats com Xàtiva o viles com Alzira, la persistència del conflicte entre bàndols impedia la renovació anual i pacífica dels consistoris. Per això, a inicis del regnat d’Alfons el Magnànim, els oficials reials optaren per improvisar solucions que garantiren la presència de membres dels diferents bàndols en les candidatures, assegurant així un equilibri pacificador.
A Xàtiva, després d’assajar durant una dècada (1416–1427) diverses fórmules electorals, s’establí el sistema d’insaculació. Es tractava d’un mecanisme pel qual els candidats a les magistratures (jurats, consellers, justícia, mostassaf, sequier…) quedaven seleccionats per a una dècada, o en alguns casos inclòs dues, segons criteris acordats. El més innovador era el requisit econòmic: per accedir a càrrecs com el de jurat o justícia calia demostrar solvència patrimonial, ja que en cas de mala gestió es podia exigir responsabilitat personal. El sorteig de redolins, l’atzar, decidia els escons anuals entre els candidats existents. A més, aquest sistema —també conegut com de “sac i sort”— assegurava la rotació: els càrrecs exercits excloïen el candidat del sac fins a la renovació del cicle.
L’èxit del model xativí explica que la insaculació s’estengués arreu del regne i d’altres territoris de la Corona d’Aragó, i, en temps de Ferran II (1479-1516) s’expandirà a la Corona de Castella i a territoris italians. A València, però, no s’introduí fins a l’any 1633.
Hui ho deixem ací, commemorant la “mare e cap del regne”, la polarització social i les diferents formes de consens que forjaren la cultura política valenciana d’època foral. Recuperar aquesta consciència col·lectiva és lluitar contra la indiferència, l’apatia i la renúncia a fer de València la capital de l’Estat. I, aquesta és, ara, una qüestió apressant.
Bibliografia
Bernabeu Borja, Sandra | Luis Galan, Monarquía, bandos y gobierno municipal de Valencia (1360 y 1436), e-Spania, 46 (2023).
Bernabeu Borja, Sandra, L’arbitratge regi a la ciutat de Xátiva en el context previ a la introducció de la insaculació (1416-1427), Medievalismo, núm. 27 (2017), pp. 45-71.
Narbona Vizcaíno, Rafael, “El Compromís de Casp. Violència i parlamentarisme”, Catalan Historical Review, 16, 2023, p. 157-173.
Narbona Vizcaíno, Rafael, “La configuració del perfil municipal en la xarxa urbana del regne de València (1238-1329)”, en M. T. Ferrer (ed), Jaume I. Commemoració del VIII centenari del naixement de Jaume I, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2013, vol. 2.
