Deixant de banda l’allau d’incongruències que se’ns ve damunt, juntament amb la nova sèrie d’insults a la intel·ligència dels votants amb tota classe de reinterpretacions i adaptacions a la (seua) realitat a fi de mantenir la (seua) estabilitat, l’escrutini del 20-N deixa a l’aire un grapat d’evidències.
El Senat.- Els partidaris dels centres de dia, de les llars de jubilats, de les residències de vells, i dels serveis socials públics i homologats, ara ja sabem quina utilitat té el Senat, en tant que reserva criogènica exclusiva. Després de 36 anys d’hivernació i d’aparent inutilitat esplèndidament remunerada, el Senat despertarà momentàniament per a impedir qualsevol reforma constitucional que no s’ajuste a la teoria lampedusiana.
El sistema (electoral).- Continua sent el gran devorador de les expectatives de pluralisme polític i proporcionalitat. També s’ha quedat congelat en el temps. En el temps del postfranquisme i amb la sobrerepresentació necessària en determinades circumscripcions, a fi d’assegurar un combinat de majories que ara també trontolla. Però podríem apostar perquè siga curta, molt curta o curtíssima la legislatura, ningú no voldrà canviar les regles del joc. És l’etern dilema entre perdre i més perdre. Això a Espanya, on ja es pot aventurar que els instints conservacionistes no afavoriran precisament la proporcionalitat i l’accés igualitari a la representació en qualsevol hipotètica reforma. I ací, malgrat els compromisos i anuncis dels partits que manen (i donen suport) al govern de la Generalitat, avui és el dia que s’hi manté la barrera vergonyosa del 5% per a obtenir escons a les Corts Valencianes. Com diu el refrany, qui dia passa, any empeny. Per cert, la calculadora indica que, amb la suma dels vots d’Esquerra Unida a la coalició de Podemos (i associats en busca de grup parlamentari), no altera el resultat. El PP tornaria a governar la Generalitat. Un avís clamorós perquè deixen de mirar-se a l’espill per comprovar si encara estan encantats d’haver-se conegut.
Catalunya.- És el gran pretext que amaga i justifica tota classe de despropòsits per part dels principals actors de la comèdia del pacte de legislatura (curta, molt curta o curtíssima). Poden continuar marejant-la o pegant-li voltes al nano. Les coses són com són i no com agradaria a l’espanyolisme més promiscu, disposat a endinsar-se en el bucle melancòlic. Davant noves eleccions, descomptant pèrdues i transvasaments (del PP a C’s i del PSOE a Podemos), el resultat quedarà condicionat a l’estat d’irritació dels votants.
Finançament.- I ja que n’estem, els federalistes –sense entrar en detalls- ja hauran pres nota, a la vista dels resultats electorals de les perifèries, que a Euskadi ningú no tocarà el cupo. Qualsevol alteració del “peix al cove” derivaria en una eixida potser més ràpida que la engegada a Catalunya. Tornem, per tant, a la casella d’eixida, allà d’on no eixim mai. Si els concerts econòmics es mantenen (i arribat el cas s’eixamplen per intentar evitar in extremis el procés d’emancipació dels catalans), algú haurà de continuar pagant la festa, ofrenar més que glòries a Espanya o diguen-li con vullguen. En qualsevol cas, ara mateix, si ningú ho desmenteix de viva veu, queda ajornat qualsevol reforma del sistema de finançament autonòmic fins a… qui sap? El País Valencià continuarà pagant la festa i depenent dels crèdits (a retornar) del FLA. El primer any de la nova etapa, per dir-ho així, no serà per a llançar les campanes al vol.
Post.- El govern de les Illes Balears ha normalitzat l’intercanvi dels senyals audiovisuals dels mitjans públics. De TV3 i IB3, per entendre’ns. Però no només d’un canal. Tots. Llengua compartida, oferta compartida. Al País Valencià continua activat el cordó sanitari per a impedir la reciprocitat. Amb múltiples pretextos increïbles des de l’esfera pública, però més comprensibles des d’aquelles entitats privades que ara mateix podrien garantir l’arribada dels continguts de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Qui paga, mana.
