Assegut a la mateixa butaca, amb el mateix pupitre al davant i contestant la mateixa pregunta de la fiscalia anticorrupció, en aquest cas sobre la proximitat a l’empresari Augusto César Tauroni, l’ex-conseller i ex-síndic popular Rafael Blasco ha admès que el coneix de fa anys, que van créixer al mateix barri d’Alzira i que han parlat sovint per telèfon, però que en cap moment no l’ha considerat un amic. Ha classificat les trucades –sense incloure’n les mantingudes a través de cabines públiques, això sí– en dos grans grups, les de molt breus i les directament fugaces, i ha reiterat que mai no han dinat ni fet cap viatge junts, ni res de res. Quan el fiscal va preguntar-li-ho per enèsima vegada, però, Blasco va concedir que Tauroni i ell mantenien una “relació amistosa”.
El paroxisme és tal que Blasco, dimecres de la setmana passada, ni tan sols no va voler afirmar que Francesc Xavier Llopis, qui era el cap de gabinet, fóra amic seu. “Ja em fa por pronunciar la paraula amistat!”, va confessar tot seguit, segurament avergonyit de la situació en què es trobava. Llopis sempre ha estat un home de la seua estricta confiança, un amic i un confident, però la necessitat de negar qualsevol connivència amb la trama va dur Blasco a negar qualsevol convivència amb ningú, malgrat les moltes hores –i dies i mesos i anys– passats al costat de Llopis.
És tristíssim que personatges com Pérez o Tauroni hagen gaudit de tracte preferent de part de la Generalitat: només això ja és indicatiu del nivell de podridura de la política autòctona. Encara resulta més greu que el president i determinats consellers hagen intimat amb aquest tipus d’individus, que hi han tingut més accés que la majoria de periodistes valencians. Però després de tot el que hem sabut i de totes les telefonades que la policia –sí, la policia– ha intervingut per ordre judicial, allò que ha d’indignar més qualsevol ciutadà mitjà és aquesta capacitat de negar l’evidència i de fer-nos passar a tots per imbècils. Cap línia de defensa mai no hauria de travessar la ratlla del sentit comú ni la del sentit del ridícul.
