De sobte, una infermera ens ha fet eixir a tots al corredor per practicar una prova diagnòstica que demana una certa intimitat. La tertúlia continua sense fre al corredor, cada vegada més polifònica. La resta del personal d’infermeria i serveis va d’habitació en habitació d’una manera automàtica i professional, superats per l’excés de faena i de responsabilitats. En la seua cursa impossible per la planta, intenten sortejar l’eixam de visitants que omplin el corredor de cap a cap. Una senyora d’una seixantena d’anys, a la porta del nostre veïnat, demana amablement silenci i recorda en veu alta que ens trobem a un establiment sanitari que exigeix repòs i tranquil·litat. Poc d’èxit, el de la dona, que em mira amb ulls de resignació. Li torne mig somriure, nerviós i còmplice. Un dels malalts ingressats en alguna altra de les habitacions de la planta, un home d’aspecte groc, fatigat i raquític, intenta passejar pels espais comuns arrossegant una sonda amb la corresponent bossa plena d’orins i enganxat a una bombona d’oxigen. Fa mala pinta, aquesta és la veritat. El seu desplaçament és lent, ple de dificultats i també d’obstacles. L’home s’ho mira tot entre les riallades estridents de la concurrència, que potser ni el veuen. Amb tota l’educació del món, l’home, amb uns ulls tristos de sofriment, demana que òbriguen el rogle dels visitants i que el deixen circular amb la seua malaltia i el seus artefactes. Ningú no l’escolta. La infermera que havia entrat a la nostra habitació a practicar la prova diagnòstica ix, amb cara de pomes agres, i demana silenci enèrgicament. És l’autoritat de l’uniforme, pense entre mi. Ara li faran cas. Tothom ha callat.
(…)
La tranquil·litat ha durat cinc minuts curts. Una delícia civilitzada. Però ja hi tornem, tothom xarrant pels descosits, immunes a les exigències del lloc i també de l’uniforme de la infermera. La vesprada passa lentament. Ara, els auxiliars reparteixen ara el sopar, una safata trista, amb àpats precuinats i aliments insulsos, de poca consistència. Una sopa incolora, un tros de pit de pollastre eixut acompanyat de bajoqueta descongelada i un iogurt natural. A. fa veure que dorm. No vol sopar, no sé què pensar. Me’n vaig a casa, rebentat, desganat, cada dia més aliè a un país que ho crema tot en Falles i bous embolats. L’hospital? El govern té competències sobre el tema. Però l’educació cívica i el respecte se solen portar de casa. Que tinguen vostès salut i no necessiten l’hospital …
A l’habitació de l’hospital, hi ha tres llits amb els malalts corresponents, de distints graus de gravetat, de caràcter i també d’humor. Els acompanyants també són diferents, cadascú fill d’una mare i d’un pare. En acabant de dinar, a l’hora de la migdiada, una dotzena llarga de visitants d’una sola família omplin l’habitació: avis, ties, cosins, néts i nebots. Ara fa no-res han començat les presentacions i les converses entre el veïnat corresponent a cada llit –aliens a la causa concreta que els ha portat ací, que ha portat ací el malalt, vull dir. Es lleven la paraula els uns als altres preguntant-se sense escoltar-se. Contents potser de tenir un lloc fresc on passar la vesprada africana i fer tertúlia amb noves coneixences. Els decibels pugen sense mirament ni aturador. La televisió de l’habitació –de pagament– vomita a tota veu un fulletó sud-americà impossible de suportar. Un dels visitants, amb una rabasseta penjant del llavi inferior, intenta sense èxit fer callar la resta del personal per seguir-ne l’argument. Segons es veu, hi està interessat vivament, vés a saber per quins collons. El malalt del llit situat a la vora de la finestra del carrer, totalment aliè als familiars i amics que el visiten, no para de menjar viandes –exactament, d’engolir-les– que li ha proporcionat un parent. Li sobren, pel cap baix, una trentena de quilos de greix; però el malalt, d’una edat indeterminada, té un interès molt evident pel dolç, inclòs un donut industrial de xocolate, que degluteix amb un deler histèric. “Gràcies a Déu, mon tio té molt bona gana”, m’ha fet notar un dels visitants, cosa que m’ha deixat molt tranquil i satisfet. Els altres dos ingressats miren de dormir davant de la indiferència dels visitants, que tenen interessos propis de conversa i relació.
