Tot això és especialmente greu, tal com ha documentat el Col·lectiu Ricard Blasco en RESET RTVV (Ed. Onada, 2014) ja que els indicadors de consum cultural al País Valencià estan per sota del llindar del (sub)desenvolupament. Lluny de raons metafísiques sobre la “qüestió nacional”, aquesta situació explica que el país no haja generat mecanismes de consens imprescindibles per a la modernització social i econòmica. Com assenya Manuel Castells, “la identitat comuna no es construeix amb propaganda, mitologia o ideologia, sinó a partir de processos materials de convivència”. Al capdavall, la interacció dels membres d’una comunitat extensa no s’estableix pel contacte directe, sinó per mitjà de les xarxes que la tecnologia genera. La reobertura de RTVV és potser la darrera oportunitat d’un país desvertebrat per falta de densitat dels fluxos comunicatius: els “processos materials de convivència” de què parla Castells.
La importància d’aquestes reflexions s’engrandeix enmig d’una onada neoliberal que arriba fins i tot a la venerada BBC. El mateix sector audiovisual britànic –intencionadament reduït a la cottage industry– està en peu de guerra davant de la “invasió” de productes facilitada per la liberalització dels mercats (desregulació, en diuen ells) i el discurs del free flow of comunication que legitima, finalment, el darwinisme cultural i econòmic nord-americà. David Cameron és, també en aquest aspecte, l’hereu de la parella Reagan-Thatcher que, als anys 80, va engendrar una revolució conservadora que no s’acaba.
En aquest context, les polítiques de comunicació progressistes s’han de repensar com un servei essencial per a la redefinició dels models econòmics i també com una peça clau de l’Estat del Benestar que n’ha de fet de biga mestra. La radiotelevisió pública – ni l’ensenyament, la sanitat i els serveis socials– no pot deixar-se en mans privades (l’únic objectiu de les quals és el benefici a curt termini) sinó que ha de redissenyar-se amb voluntat estratègica des d’un sector públic potent. Per això, la nova RTVV no ha d’emmirallar-se en models sense potencial industrial com ara la Public Broadcasting Service americana (PBS), irrellevant quant a la facturació econòmica i audiència, reservades a les networks privades –ABC, CBS, NBC i FOX– que es reparteixen el negoci.
La televisió pública no pot ser tampoc una televisió informativa per a les minories il·lustrades ni el refugi dels formats i els continguts que rebutja la televisió comercial. En primer lloc, perquè, tal com explica R.Williams, l’espectador no percep el missatge per franges de programació sinó com un flux continu i inacabat. En segon lloc, perquè només una graella generalista és capaç d’atraure recursos econòmics que complementen el finançament públic. I, finalment, perquè la fortalesa del sector audiovisual privat depén de la capacitat de demanda de la radiotelevisió pública, al capdavall el seu primer client.
Una RTVV anorèctica no podria competir, per tant, amb les cadenes privades i, com la PBS americana, jugaria en les escales baixes de l’audiència, generaria encàrrecs de costos baixos i impossibilitaria, finalment, la maduració del sector privat, tant en les escales salarials dels seus treballadors com en el volum de la seua capacitat empresarial. Contràriament al que reciten els apòstols neoliberals, la millor garantia de creixement del sector audiovisual valencià és una RTVV forta econòmicament i amb audiències altes. De fet, el repte de la nova RTVV i del sector audiovisual privat és trobar sinergies i economies d’escala de les quals se’n beneficiarà tota l’estructura econòmica del país. Les polítiques neokeynesianes que els partits del Pacte del Botànic reciten per a altres sectors productius són la millor recepta per a orientar les missions culturals i econòmiques de la nova RTVV.
Des d’aquest punt de vista, és impossible d’entendre la frivolitat de les Corts en excloure de les compareixences per a dissenyar la nova RTVV els extreballadors de la mateixa RTVV i també la MESAV, la major associació professional del sector valencià. Uns i altres són els actors imprescindibles per al redisseny d’una RTVV que atenga aquella doble faceta econòmica i cultural que esmentàvem adés. Ningú millor que ells coneix el sector, les seues debilitats, però també les seues fortaleses, les seues amenaces i les seues oportunitats. La seua absència de les Corts denota, d’altra banda, la nul·la voluntat de resoldre el conflicte laboral generat pel tancament de RTVV, és a dir, diguem-ho clar, la nul·la voluntat de reobrir RTVV! Quant al bandejament de la MESAV, tot fa sospitar que els partits del govern, lluny de buscar aquelles sinergies público-privades pròpies de la socialdemocràcia, opten per una desfilada de compareixents de biaix clarament neocon, en alguns casos obertament freakies. Una cosa i l’altra no presagia una RTVV capdavantera d’un sector econòmico-cultural que lidere la “invenció” d’un nou país i que genere un teixit productiu al voltant de la creativitat de les seues indústries culturals.
Com dèiem, la política de comunicació és una classe de política. Senyors del Govern Valencià, amics del Pacte del Botànic, no caiguem en l’error de fer la política de l’adversari com tantes altres vegades ha fet l’esquerra valenciana quan ha tingut la possibilitat de governar. Els més vells encara recordem com la gestió d’Amadeu Fabregat, nomenat per un president socialista, va crear el model de televisió que el PP va perfeccionar.
