Una festa per a rates i gats

De menut recorde que, en fer-se de nit, la iaia treia el fem a la porta de casa. Un poal a mig omplir, bàsicament amb deixalles d’allò que ara en diem orgàniques. Encara no havia arribat l’era del plàstic. No hi havia brics. Compràvem la llet a les vaqueries. I si hi havia sospites sobre l’aigua de l’aixeta, cada dia passava un carro amb l’aiguader que en portava de la font de l’Almaguer, del Realon o de Patraix, per omplir marraixes. Tampoc sovintejaven les piles i les botelles de vidre s’hi reutilitzaven. Si compraves una cervesa d’un litre, deixaves l’envàs buit a la botiga. En cas contrari, te’l cobraven i ja anaves apanyat per a la següent compra. De nit passava el femater. També feia servir el carro i l’haca per a fer el transport fins a l’abocador. Cada poble tenia el seu i bona part d’aquells residus primitius tornaven a l’horta com a nutrients per a garantir la collita. Ha plogut bastant. El fem, les quantitats i varietats que es generen actualment, han passat de ser un cicle natural a esdevenir un problema i, sovint, una classe de negoci que afavoreix i nodreix algunes tipologies de corrupció.

Els abocadors actuals excedeixen la capacitat d’emmagatzematge. La recollida, selecció i transport dels residus comporta una de les partides més gruixudes de la despesa municipal. La ciutadania recicla, però potser encara hi ha massa segments de gent que ho llança tot al mateix contenidor. Allò més extraordinari és que no hi ha clams populars a favor de la transparència en la gestió del fem. A ningú sembla preocupar-li on van a parar les deixalles, però el contenidor ha d’estar buit i preparat per a la litúrgia de la nit següent. S’ha incorporat a les normes d’urbanitat la separació dels residus –orgànics, paper, vidre, plàstic, piles…- i poca cosa més. Si qualsevol dia descobrirem unes tones de brics i deixalles ‘made in Germany’, estranyament dipositades a qualsevol dels abocadors patris, potser algú posaria el crit al cel. Més que res, pel negoci de tercers amb el transport de fem des de l’Alemanya de Merkel fins als soferts i comptats dipòsits autòctons. I per la mateixa regla de tres, poca gent s’espantaria si les nostres deixalles viatjaren fins al desert del Sahara, fins i tot una mica més prop, als afores d’alguna ciutat del Marroc. Hi ha negocis que conviden a ser ignorats, sobretot si fan pudor.

Algunes ciutats han innovat en el procés de recollida. Hi ha els ‘ecoparcs’ i, volem pensar, els processos de selecció, transformació i reutilització es modernitzen al ritme que avança el mil·lenni. És a dir, imaginem plantes incolores, inodores i insípides, dissimulades amb el paisatge, que ja no espanten els veïns d’un poble que prefereixen que s’instal·le la planta en el del costat. Ho pensem i ho imaginem, perquè la transparència no afecta com cal aquesta mena de negociats. I ja seria bo conèixer l’estat de la qüestió. Ja siga de la petjada ecològica (qui es fa càrrec dels nostres excessos quan hem sobrepassat els propis límits i àmbits territorials), ja siga del cicle dels residus. La manca de dades i els escàndals de corrupció recents vinculats a les contractes del fem, indueix a pensar que el problema, un dels més visibles, consisteix a garantir la recollida i el transport cap a nous i limitats abocadors. Fins ara ningú no havia qüestionat el contenidor. Com a mobiliari urbà no és un prodigi quant al disseny, però la funcionalitat ho compensa. Passa que alguns dels ecologistes que han aterrat en el nou govern pretenen sentenciar els contenidors i tornar a una versió moderna del poal de la iaia. Es diria que el problema es troba en el recipient i la freqüència de la recollida, en lloc d’altres variables com ara els abocadors, la selecció i la indústria transformadora. Campanyes de sensibilització a banda.

Ignore si als països escandinaus funcionen amb el poal de la iaia. Potser els gats han cursat un màster d’urbanitat a Copenhagen, però ací no és el cas. Que els ho pregunten a la gent de Bildu, que van patir una davallada electoral –incloent la pèrdua de la diputació guipuscoana- per posar en pràctica una iniciativa fallida, com la que pretenen els actuals responsables del negociat al País Valencià. Costa d’imaginar els carrers plens de postes, com arbres de Nadal, tot l’any. Les bosses enganxades aportaran un punt naïf al paisatge. I per descomptat, els gats i les rates faran una festa més permanent i prolongada que els infaustos bous al carrer, tan del gust de l’autoritat competent.