Tenim una dreta de museu. De museu de l’horror. I tot aquest elenc no hauria de passar a l’oblit a poc que perda el poder i l’esquerra canvie el patró, no només quant a polítiques distributives. Tanta devastació mereix ser recordada per aquestes generacions i les futures. S’han fet mereixedors d’ocupar lloc en un museu dedicat al totalitarisme, a l’estafa, a la inutilitat i a la poca vergonya. De museus, n’hi ha de moltes classes. Hi ha el model de l’IVAM, però aquest hauria d’assemblar-se al contenidor de bèsties embalsamades que els escolars dels anys 60 visitàvem una vegada a l’any a Onda. L’altra opció és inspirar-se en aquell cambodjà enfollit que li deien Pol Pot, però potser les barraques ceberes no ens farien el pes per a tanta gentola. En qualsevol cas, arribat el moment, en lloc de funerals d’estat caldria preveure si queden taxidermistes en actiu per a polir el nostre particular museu del horror.
Que l’alcaldessa de València tire mà de l’esquifit calaix de l’Ajuntament per a plantar una bandera –espanyola, of course- de 24 metres, ella sabrà per què, no hauria d’estranyar ningú. Hi ha motiu per a la indignació i molt més, però què es pot esperar d’una senyora autoritària, educada en el feixisme i reconvertida a demòcrata de tota la vida per raons de força major? Rita Barberà té el calaix ple de teranyines i una legió de creditors que no veuen el moment de cobrar, però l’espanyolisme recalcitrant ‘ancien régime’ que professa fa que tota la resta puga esperar. De fet, els 15.000 euros del contribuent que es gastarà amb aquest caprici cromàtic perquè orgasme la tropa intel•lectualment més indigent del terme municipal, prové, pel que s’ha denunciat, del capítol per a manteniment de centres escolars. No calen explicacions suplementàries per a definir el personatge. Barberà, a punt de prevaricar tan bon punt ignore la sentència del Tribunal Suprem respecte del Cabanyal, desitja que la llençolada de color borbònic –malgrat que a ella li va la preconstitucional, si pot ser acompanyada per la falangista, la dels requetés i un santocristo- siga la cirera del pastís d’un mandat que molt probablement s’acabarà la primavera pròxima, després de 21 anys gairebé insuportables en què ha transformat València en un ermot. Més feina per a l’esquerra. Desmuntar la bandera i convertir-la en cobertes, que ací fa massa sol. O que se la queden els militars per a protegir de les cagades de colom l’estàtua de Franco reclosa al pati gòtic del convent de sant Domènec, actualment ocupat per l’exèrcit espanyol.
Rita Barberà no és un cas singular en la dreta indígena. Realment n’hi ha per a fer un museu. El tancament de la instrucció d’una part del cas Gürtel ha impugnat bona part del govern de Francisco Camps, a qui encara espera l’afer del finançament il•legal del PP i ja veurem si algun giravolt del cas Nóos. I Alberto Fabra no pot llevar-se els polls del damunt, mentre el mantinga com a diputat a les Corts Valencianes i cobrant del Consell Jurídic Consultiu, una incompatibilitat que no resisteix l’argument més enrevessat del Dret Constitucional. A tota la nòmina patibulària de Gürtel, del saqueig de RTVV, d’Emarsa, de Ciegsa, de la Ciutat de la Llum, de Terra Mítica, de les caixes d’estalvi malbaratades i malvenudes, dels negocis tèrbols del fem, i de tants escàndols inacabables, caldrà afegir els que aniran emergint en els pròxims mesos. Vint anys d’impunitat donen per molt. De moment, l’exalcalde de Torrevella, Hernández Mateo, a la presó; l’expresident de la diputació de Castelló, Carlos Fabra, a la presó; el col•lega de l’eix de la prosperitat i exministre Jaume Matas, a la presó; l’exconseller Rafael Blasco, pròximament a la galeria que li pertoque… i així successivament, mentre esperem la desfilada dels José Luis Olivas i la llarga llista dels que un dia o altre hauran de comparèixer davant el tribunal. I potser encara haurem d’esperar la fi dels secrets bancaris i dels paradisos fiscals per a enxampar-ne uns quants més. Fins i tot Eduardo Zaplana ja deu notar al clatell l’alè del xacal, a poc que algun empresari es pose especialment nerviós o s’alce un dia cridant: o tots moros, o tots cristians, i estire de la manta.
