Esteban González Pons és feliç. El capo del PP, Mariano Rajoy, acaba de designar Alberto Fabra perquè encapçale la candidatura a les eleccions autonòmiques. Tots dos han descansat. El moniato, perquè assegura la nòmina una temporada més, segurament a la bancada de l’oposició. El xavo negre perquè no haurà de renunciar a l’euroescó. Ara té residència a Brussel·les, allunyat de l’ull de l’huracà, amb una renda envejable i un ritme de vida digne de Bartolo, el personatge que va crear José Palop per a “Jaimito”. Palop fou l’autor d’historietes fantàstiques. Qui no recorda al “Pumby” Payasete y Fu-Chi-Nin? González Pons, però, va tremolar davant la possibilitat que hagués de tornar a València. Això suposava baixar unes quantes branques en la piràmide alimentària, quedar exposat a l’exhumació del passat i mostrar amb lletra gran la data de caducitat del producte. Ben entès que en cap cas li caldria llogar-se per anar a collir taronja.
González Pons acaba de reunir els articles que aboca a “Las Provincias” en un llibre manifestament prescindible. No perden el temps. Fa uns dies, a propòsit del traspàs de l’erudit Pere Maria Orts, n’escrivia un que retratava el caràcter fariseu de l’autor. El xavo negre evocava la figura del seu avi, metge i valencianoparlant. Pons no en dispara cap ni una en valencià. I quan s’atreveix, el parla quasi tan bé com un turista ucraïnès acabat d’arribar a una orxateria d’Alboraia. Cap al final de la llençolada, escrivia: “Con él (Orts) ha muerto el último de los valencianos. Maximilià Thous, Xavier Casp, Joan Fuster, Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés…, se avergonzarían si vieran que hemos plantado adosados y rotondas en la huerta y que nos llamamos ‘la Comunitat’. Como un patio de vecinos, ni país ni reino”. Cal tenir la cara molt dura perquè l’inventor del “urbanismo sandía” –definició hortofrutícola de la bombolla immobiliària incentivada pel govern de Francisco Camps, on González Pons cobrava com a conseller de Territori i Vivenda-, parle de “adosados y rotondas”. O que l’anticatalanista camaleònic, més o menys histèric en funció de l’auditori, cite a Fuster, Sanchis Guarner o Estellés, alhora que qüestiona –en “Las Provincias”- la denominació oficial i descafeïnada d’aquest territori saquejat. Una demostració de cinisme tan sols superable si haguera afegit que la gran obra divulgativa de Pere Maria Orts, “Història de la senyera al País Valencià”, tira per terra totes les mentides i falsedats sobre la percalina que el règim ha imposat més enllà dels seus dominis ideològics i coercitius.
De González Pons, en fi, podríem escriure un tractat sobre càlcul i interès. Un repàs a la biografia del trepa hauria d’incloure des del repartiment arbitrari de llicències de TDT a la demarcació autonòmica –impugnat pel Tribunal Suprem en una sentència pendent d’executar pel govern prevaricador de Fabra-, sense oblidar l’episodi extravagant –la ignorància és atrevida- en què va anunciar amb molta pompa i circumstància la fabricació en sèrie del combustible a base de taronja que posaria fi a la nostra dependència energètica. Un xavo negre que circula impunement per l’Europa de l’euro.
