Hillary té molts suports al partit. Sanders no n’és membre. D’entrada, les forces són desiguals i les travesses, tan americanes, ixen clarament a favor de l’exprimera dama. Però, fa vuit anys, les coses pintaven de la mateixa manera. L’exsecretària d’estat i el seu poder “familiar” no van ser suficients per a imposar-se a un novell Barack Obama. Els Clinton disposaven també de molts ressorts en l’estructura mediàtica –inclosa la ultraconservadora FOX de Rupert Murdoch, tan amable amb Hillary com agressiva amb Obama. Els Clinton eren part indissociable de l’establishment americà i això aportava a Hillary bona reputació entre els poderosos. Però la repetició continada d’aquesta evidència es va convertir en un dels eixos estratègics de la campanya d’Obama. Hillary era la favorita. Barack Obama, l’esperança de la novetat. El color de la pell i el perfil de propagandista dels valors del melting pot convertien Obama en la darrera versió dels somni americà. Ara el contrincant de Hillary Clinton és Bernie Sanders, un senador de Vermont allunyat també de la maquinària del Partit Demòcrata, un veterà la identitat del qual té l’origen en els moviments socials i la política de proximitat.
Clinton i Sanders han ocupat barricades oposades des dels anys 60, quan Hillary se situava a prop dels republicans, i Sanders ja militava en el moviments pels drets civils. A hores d’ara, Hillary encarna els EUA benestants de Nova York i Washington, les capitals de referència econòmica, política i cultural del món occidental. Per contra, Sanders simbolitza Vermont, un estat cobert de boscos en més de tres quartes parts, una població de deu vaques per persona, i dos títols destacables: va ser el primer estat americà a declarar il·legal l’esclavitud i que Montpelier és l’única capital estatal americana sense McDonald’s. Clinton reivindica l’experiència en la política institucional i, especialment, en la política exterior –tan important en l’imaginari col·lectiu dels EUA. Sanders, per contra, recull el discurs de moviments com ara Occupy Wall Street i el missatge contra la desigualtat nascut en oposició a les pràctiques polítiques i l’acumulació de riquesa que representa aquell districte financer del Baix Manhattan. Un discurs que enllaça amb els principis de la New Left que el sociòleg Charles W. Mills va cartografiar en el llibre “La élite del poder”. Sanders reclama, a més, la sanitat gratuïta que no van aconseguir els Clinton ni Obama i proposa la gratuïtat de l’educació superior en un país on les grans universitats són privades i hipotequen els estudiants durant dècades. Hillary Clinton i Bernie Sanders personalitzen, respectivament, l’ànima pragmàtica i la utòpica del reformisme nordamericà. Clinton s’inclina per la gestió del sistema realment existent. Sanders, si més no discursivament, defensa un model social i polític socialdemòcrata –“a la manera escandinava”, segons les seues paraules.
Vistes així les coses, Clinton no ofereix cap novetat; però Sanders invoca –compte!– un model d’encuny europeu. Clinton personifica l’individualisme liberal compartit per la majoria dels americans, sempre recelosos del creixement de l’estat en l’esfera de la llibertat –que ells consideren reservada a la privacitat. Aquest és, al meu entendre, el punt fort de Hillary Clinton. La fiscalitat alta i l’estat proteccionista són rebutjats per una bona part dels americans de tot l’espectre polític. Smaller government, Less spending, Lower taxes son eslògans de l’ultraconservador Tea Party defensats amb interés crematístic per bona part dels sectors electorals del Partit Demòcrata. Per contra, Bernie Sanders forma part d’una intel·lectualitat que, com el desaparegut Tony Judt, reivindica una acció política institucional més directa i intervencionista per banda de l’estat. Els països nòrdics en són el referent indiscutible. Falta saber en quina mesura ho són també per a l’americà que vota.
