Un règim cap a l’abocador

De símptomes sobre la descomposició del règim que impera a Espanya i les rodalies espoliades, n’hi ha per donar i vendre. Des de l’escapisme dels encarregats –dir-los líders seria excessiu-, pràcticament sense agenda pública a fi d’evitar les mostres creixents de simpaties populars en forma de cridòria i llançament d’hortalisses i productes de granja, fins a les audiències que conciten en el calendari de festes i ostentacions institucionals, com el recent i aigualit “debate de la nación”. Això no ho alcen ni amb l’ajut de la comparsa mediàtica, més atenta a salvar les restes del naufragi que no a la contribució d’una transició democràtica, aquesta vegada de veritat. Hipotecats com estan, uns i altres, a les inèrcies i la distribució de poders –i de subvencions en blanc o en negre-, en lloc de fer net i connectar amb l’impuls del carrer, encara lluiten per salvar alguna classe de mobiliari d’un entramat carrincló i podrit, a base de maquillar la realitat i evitar o sortejar les lògiques socials emergents. En fi…

Ni el futur, ni què passarà despús demà, està escrit. Però, com va dir el clàssic, l’esforç inútil només condueix a la melancolia. Demanar, posem per cas, l’abdicació del rei herniat bescanviant-lo pel fill… què volen que els diga? És tant com apel·lar a una reforma de la Constitució espanyola per a reformar les clavegueres del Senat o els vàters del Congrés dels Diputats. Aquestes, entre altres, són algunes de les distàncies galàctiques que s’obren ara mateix entre la major part d’una societat segmentada entre la precarietat i la falta d’horitzons, i les elits instal·lades, si fa no fa, com aquelles corporacions orgàniques i retardatàries del tardofranquisme atrinxerades en el búnker de l’immobilisme. Atès que no vam fer quan tocava la revolució francesa, aprofitem l’avinentesa per a acabar amb les oligarquies, monopolis i privilegis feudals, siguen diputacions provincials, delinqüència financera, nepotisme de tota classe i que no se’ns obliden els misteris inescrutables de les factures de la llum.

Les urgències socials inhabiliten conductes i estratègies adreçades a la cosmètica. Al mort només li cal un certificat com aquell que signava “el equipo médico habitual” a les darreries del 1975. Esperar que sone la flauta màgica des d’algun indret menys corromput de l’orquestra corrupta, o bé confiar a que el dia després d’alguna classe d’esclafit social eixirà el sol i el benestar arribarà fins a l’últim indret d’aquest territori erm, també són formes d’eludir la realitat. Aquest règim va cap a l’abocador i encara no hi ha full de ruta. A qui esperen?