Un pensament per a Montserrat Roig

Dimarts de la setmana passada, Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991), una de les millors veus de la literatura catalana, hauria fet 70 anys. El càncer se la va endur als 45 anys, en plenitud vital i literària. He dit “veus”, per no marcar el gènere femení. No solament va ser una de les millors escriptores, sinó una de les millors veus, ho repetisc. En la narrativa curta i en la novel·la, en el periodisme d’investigació –amb perdó per la redundància–, el reportatge, el periodisme d’opinió i l’entrevista televisiva. El 1976 va rebre el Premi Sant Jordi amb El temps de les cireres, de gran impacte en aquell moment. El 1977 va publicar Els catalans als camps nazis, una obra magna amb dades aborronadores sobre l’Holocaust. El 1986 va publicar una de les meues novel·les preferides, L’agulla daurada, premi Nacional, després d’una estada a Moscou per elaborar un reportatge sobre el setge de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial. Vaig llegir L’Agulla daurada pocs dies abans d’emprendre el meu propi viatge a la URSS –que encara existia!

Bona part de la comunitat literària ha considerat Montserrat Roig com una “escriptora feminista”. Al meu entendre, l’etiqueta no li ha fet cap bé. Ni a ella ni a la literatura catalana. Com no li’n va fer cap bé a Maria Mercè Marçal, posem per cas, dues de les nostres veus capdavanteres, foren dones i dones feministes o no, que tan se val. Tampoc li va fer cap bé a Joan Fuster, posem per cas, que el classificaren com un “escriptor nacionalista” –ho fóra o no, que no m’importa gens com a lector del Diari o del Diccionari per a ociosos, obres cimeres de l’assagisme europeu. La dèria classificatòria és fruit de mentalitats escolàstiques i estantisses que sovint enfosqueixen la realitat en compte d’aclarir-la. El tema i l’òptica “feminista” va ser un tema recurrent en tota l’obra pública –literària, cívica i política– de Montserrat Roig.

I, en conseqüència, la denúncia dels mecanismes de domini explícit o latent dins d’una estructura social patriarcal i masclista. Com en l’obra de Fuster ho va ser el “provincianisme genuflex” de les classes dirigents valencianes. Tots els relats i discursos públics –i la literatura n’és una prova– són situacionals i temporals. L’estrany hi hauria estat el contrari: que Montserrat Roig o Joan Fuster hagueren deixat de costat les seues cavil·lacions més íntimes i les seues utopies públiques. No ho van fer senzillament perquè eren persones permeables a la realitat immediata, que és una de les característiques de la figura de l’intel·lectual. Un i l’altra són escriptors de contingut social i denunciaven mentalitats i ideologies que personalment consideraven substrats socials superats pel pas del temps. En un cas com en l’altre, el coneixement de cultures alienes els ajudava a qüestionar aquestes mentalitats assumides per la població d’ací a través dels mecanismes de control del franquisme ambiental. En aquest sentit, Roig va ser una escriptora profundament moderna, cosmopolita i modernitzadora.

Hi va ajudar el fet de viure alguns cursos fora de Catalunya com a professora i també que dedicara gran esforços a la traducció, fonamentalment de l’anglès i del rus, les dues llengües de referència en el món bipolar de l’època. La seua vida, com la del mateix Fuster, comporta un gran esforç per connectar la cultura catalana amb l’exterior i trencar el meliquisme tradicionalista que constrenyia la societat de l’època. Una bona part de les obres de Montserrat Roig han estat traduïdes a llengües com ara el francés, l’alemany, el portuguès, el castellà, l’italià o l’anglès, la qual cosa l’ha situada com autora de referència dins de la literatura europea. Dissortadament, avui és difícil trobar a les prestatgeries les seues obres. La publicació i la seua difusió en seria el millor homenatge.

>

El llibre Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991, publicat pòstumament, recull les últimes col·laboracions de Montserrat Roig com a articulista al diari Avui; uns articles que escriu fins el darrer alé, el 10 de novembre de 1991. Un dels darrers –una preciositat d’article, amb ressonàncies estellesianes i d’Ausiàs March!– va desautoritzar el seu examic Amadeu Fabregat respecte de la política lingüística a RTVV: “Amadeu, no em toquis el pronom feble” (http://blogs.cpnl.cat/castelldefels/files/2011/10/roig.pdf).

No vaig conéixer Montserrat Roig, però, llavors, quan va ser publicat, li vaig agrair aquell article com per mitjà d’un amic comú com una benedicció de l’Olimp. Li’n done les gràcies una vegada més. La seua trajectòria pública, literària i no-literària, està marcada per una obsessió d’autoaclariment: “Sempre que escric una cosa és perquè no entenc el que veig”, havia declarat. Ni ella ni jo vam entendre Fabregat ni la gentola que, llavors com ara, de l’embolic, en volien traure profit –i no importa quin embolic! Montserrat Roig, com les millor veus intel·lectuals, fan servir la literatura com una forma de preguntar-se, sovint sense obtindre’n resposta, sobre l’època, els temps i les persones amb qui l’atzar els ha fet viure. Aquesta és, naturalment, una de les funcions més nobles de la literatura –de l’escriptura, ben mirat. D’una classe de literatura, si més no. Els seus llibres no n’omplin l’absència personal, d’això, n’estem segurs. Però, valdria la pena tenir-los a l’abast ni que siga com una teràpia consoladora.