De moment, sense despentinar-se, el neofeixisme local de baixa intensitat ha tombat la candidatura del periodista Josep López com a president del (futur?) Consell Rector de la (nova) corporació pública. I han deixat tocat i sota sospita Enrique Soriano, el segon candidat proposat des del PSPV. A canvi… A canvi de res, perquè, també de moment, el PP manté com a representant de la seua caverna per a l’organisme en qüestió Maite Fernández, una ex periodista amb una biografia en Canal 9 digna de figurar en el Museu dels Horrors. Però, tot i que l’Associació de Víctimes del Metro va posar el crit en el cel davant la rendició d’una part de la majoria parlamentària, sembla que ni l’autoritat moral de la gent que va patir en carn pròpia la manipulació i la desinformació del crim organitzat serà prou per a descavalcar aquesta nativa d’Elgoibar, veïna i no sé si companya de jocs de Arnaldo Otegui. No seré jo qui la demonitze per raons de veïnat. Tan de bo que li hagués quedat alguna simpatia que es poguera aprofitar en el procés de pau. En fi, la dada només hauria de servir per espantar els inquisidors que van proscriure López, perquè la dona amb qui es va casar fa 24 anys té dos cosins socialistes. O els que critiquen que Soriano no haja exhibit el carnet de jove socialista d’altres èpoques. A López el van afusellar , diguem-ho així, per dos familiars socialistes de segon grau, i a Soriano el mantenen –sota sospita- tot i la militància passada i la lògica sensibilitat ideològica. A molta honra, per descomptat. Per què? Perquè contra la candidatura del periodista hi havia, a més, la pressió interessada d’un lobby casolà de redactors de boatos i necrològiques en connivència amb alguna de les tres potes de la confraria del Botànic. Una conspiració de sala d’estar a la que caldrà tornar quan s’explique la intrahistòria d’aquesta tragicomèdia en què s’ha convertit la (no) reobertura de la radiotelevisió pública.
Contra Soriano –assenyalat i des d’ara sota vigilància de la Santa Inquisició- de segur que no hi posaran massa pals a les rodes. No tant per falta de ganes, com perquè la Bonig podrà canviar cromos en el Consell Jurídic Consultiu, ara que li toca retirar-se al president que li va dirigir una suposada tesi doctoral a Francisco Camps i caldrà reomplir algunes vacants en aquest quiosc manifestament prescindible. O vagen a saber per què, tal com funciona el bombo de rifes i loteries que patim a Terra Cremada.
Per si quedava algú a comprovar que la dreta ja li té presa la mesura a la confraria del Botànic, el PP ha deixat plantats els representants dels grups parlamentaris que divendres 9 de setembre havien de reunir-se per provar de desencallar el procés. Si la Bonig i el seu compare de Ciudadanos no són burros del tot, li donaran passaport a la Fernández –encara que la substitueixin per alguna altra mediocritat-, de manera que no aboquen al tripartit a pegar una punyada damunt la taula (quin acte de valor!) i canviar una pèssima llei que deixa en mans de la dreta el timó i la palanca de marxes de la nau.
Després d’un any inventant la pólvora a les Corts Valencianes, amb desfilades d’experts i processons d’artistes i d’exquisides intel·lectualitats de restaurants de tres forquetes, han fet un pa com unes hòsties. Un articulat i uns percentatges de representació al servei de la dreta. Això sí, amb tota classe de prevencions, reclams de consensos i un arsenal de controls que només s’expliquen per la ignorància respecte del treball en els mitjans públics i altres intencionalitats que m’estalvie per no allargar el lament. A més d’obviar allò que funciona des de fa molts anys a l’Europa democràtica. L’únic que es pot fer amb eixa llei de (no) reobertura de la radiotelevisió pública és reformar-la de pressa. O, millor encara, arxivar-la a la paperera. En qualsevol cas, que no li càpiga dubte a ningú que només arribe la cavalleria rusticana, farà el mateix, o pitjor, que Rajoy amb la RTVE que va reformar el govern de Zapatero.
El problema no només es reconèixer que s’han equivocat, cosa que als que ostenten alguna classe de poder els va molt costera amunt. I encara més, si han tret pit per un bunyol legislatiu, com és el cas. Si volen repassar la història dels consensos en RTVV, busquen les hemeroteques del 1988. Les Corts Valencianes van elegir els membres del Consell d’Administració. I a quin grup parlamentari li van impedir que designara representant? A Esquerra Unida del País Valencià, aleshores liderada per Albert Taberner i en la qual militaven bona part dels que, unes escissions més tard, emigraren cap al PSOE i el que avui és Compromís. Història contemporània. Ningú va posar el crit en el cel per l’exercici antidemocràtic de deixar fora qui també havia format part de la unanimitat per a crear RTVV. Passa que al director general li molestava la presència d’una gent poc disposada a transigir amb frivolitats i recompenses en forma de viatges arreu del món. En fi. Aquella primera llei contemplava la creació d’un Consell Assessor. Fabra va tancar RTVV i l’engendre –afortunadament- mai s’havia posat en marxa. Com diria aquell, als mitjans el que pertoca als mitjans, i a les falles el que pertoca a les falles.
Si la confraria del Botànic no demostra qui ostenta la majoria per a portar endavant les polítiques a què es van comprometre, estan perduts a més de rodejats. Però si la Bonig els posa, endavant i barra lliure. L’espectacle continua.
