A més de fer trampes, però, es beneficiaven d’unes normes que els afavorien clarament. La més important, sens dubte, la tanca del 5% dels vots necessària per tal d’accedir a les Corts. Un mur gegant per segons quines formacions –Unió Valenciana i el Bloc Nacionalista Valencià se’n van quedar a les portes, el 1999 i el 2003– i una amenaça per a unes altres com Esquerra Unida, que fins ara sempre l’ha superada, ni que siga amb l’ai al cor. El 1999, UV i el Bloc van sumar prop de 210.000 sufragis, i el 2003, gairebé. Centenars de milers de vots que van anar a parar a la paperera, directament.
Quan el 2005 va obrir-se el meló de la reforma estatutària, el PPCV no va voler ni sentir a parlar de la llei electoral que hi anava adherida. Aquesta va ser la condició sine qua non per tal de donar-li el gust als socialistes valencians, delerosos de pactar l’Estatut abans que ningú altre, com si allò –quina ironia– els rescabalara d’haver-hi fet tard, el 1982.
De res no va servir que la resta dels grups de l’oposició alertaren de la mancança democràtica que representava la barrera del 5%: el PSOE, cara a la galeria, va amagar amb la no aprovació de l’Estatut en el seu tràmit parlamentari si no s’abaixava al 3%, però finalment va donar-hi el vist-i-plau sense que es retocara una centèssima. Només van aconseguir que a partir d’aleshores es poguera alterar sense l’obligació d’aprovar una reforma estatutària, amb tot el que això comportava: entre altres coses, la convocatòria d’un referèndum, un requisit que l’any 2006 tampoc no existia.
Al capdavall, doncs, l’Estatut es va reformar i la tanca del 5% es va mantenir ben dreta. Tan dreta que el 2007, a les següents eleccions, Esquerra Unida i el Bloc van haver d’unir-hi forces. Encara avui continua erecta. Tan viva que ara, de sobte, a qui pot perjudicar és a la dreta.
D’ací a cinc setmanes entrarem en el 2015, el pròxim any electoral. En canvi, ara sembla que quatre forces de tall progressista –PSPV-PSOE, Compromís, EUPV i Podem– superaran sense problemes el 5%, i que només una ho farà còmodament per la dreta: la mateixa que ha estat hegemònica els últims 20 anys i que, potser per això, mai no ha accedit a rebaixar-la i fer-la més democràtica: no n’hi ha cap de tan alta, a tot l’Estat.
Si aquest escenari no era prou dramàtic, resulta que els seus possibles socis, les seues possibles crosses, s’han migpartit abans de començar la cursa: UPyD encadena una crisi rere una altra i Ciutadans, una barreja molt estranya, n’ha captat bona part dels descontents. Els dos candidats a la Generalitat que es perfilen –Toni Cantó i Carolina Punset, respectivament– tenen un inqüestionable atractiu mediàtic, però precisament per això podrien quedar-se a la vora del 5% si la teoria dels vasos comunicants és certa i en conjunt no superen el 10%.
Un 4,8% l’un i un 4,5% l’altra? Un quart de milió de vots fora de l’hemicicle? Podria ser. En aquest cas, qualsevol opció de govern passaria per l’esquerra, al PP li quedarien, si de cas, un 5% de possibilitats de governar. El 5% convertit en un bumerang que fa mal, d’aquells que impacta a la cara quan penses que és tan lluny… Un bumerang que, no obstant això, el nou govern progressista podria trencar per sempre més si evita els càlculs a curt termini, s’obre a la democràcia i reforma la llei electoral durant la legislatura que ve.
