S’ha acabat la legislatura més curta del tardofranquisme, o de la Transició, o de la post-Transició, o de les restes de sèrie per liquidació fi de temporada. I aquesta setmana queda inaugurada la campanya electoral de la vergonya. Perquè, negoci i truculències demoscòpiques a banda, la veritat és que les eleccions espanyoles del 26 de juny es dirimeixen amb un sistema electoral truculent, vergonyosament truculent, que només beneficia l’Espanya del cereal i la dreta caciquil (també la que va disfressada de moderació i, fins i tot, d’esquerra amb triennis). Les candidatures que presentaran els partits i coalicions, segons que han anunciat, seran iguals o molt idèntiques. Això vol dir, també, llistes tancades i bloquejades, més enllà del binomi home-dona i viceversa o a l’inrevés. Cap votant podrà modificar al seu gust l’ordre de preferències establert per la jerarquia dels partits i coalicions. A més a més, tampoc hi haurà molta pirotècnia al voltant de les eleccions internes –el que pomposament anomenen primàries- per a conformar candidatures i lideratges. La qual cosa aboca més dubtes encara sobre les conviccions democràtiques de les organitzacions polítiques, més enllà de la retòrica, en tot allò que fa referència a l’obertura, pluralitat, participació interna i externa, etc., etc. Això no es podia canviar? Naturalment que sí, i més si tenim en compte la immediatesa i agilitat que ofereixen les noves tecnologies. Però n’hi ha coses que al leninisme de les corporacions polítiques no els va massa bé canviar, siga 1979 o 2016.
Els programes electorals mereixen atenció a banda. No tant perquè aprofiten la paperassa i el material sobrant del 20-D, amb la corresponent reimpressió. L’assumpte és que a hores d’ara tot està caducat. Fins i tot les mateixes candidatures, però això és una altra qüestió. Les promeses de fa sis mesos, vist el que s’ha vist, són paper mullat. L’infern està empedrat de bones intencions. Tot un rosari de bondats que s’estavella contra la legalitat vigent, sense comptar amb el govern provisional en rebel·lia i sense control. No hi ha cap partit ni organizació que, si més no de primeres, explique a l’electorat que posarà fi a tota la xarxa i paranys reglamentaris que impedeixen qualsevol política trencadora amb el règim establert. De manera que quan arriba al govern alguna classe d’esquerra difícilment pot passar de l’obligada gesticulació. El “postureo” que se’n diu ara.
Els partits, en fi, no van a canviar substancialment les candidatures, tampoc van a “trencar Espanya” en el fons ni en les formes, ni van a fer res mal vist des de les files de l’ordre. Fins a l’extrem seguiran presentant candidats a eixa mena de centre de dia reservat conegut com el Senat. Mare de Déu, el Senat! I, és clar, sobre això del dèficit i les retallades, presumptament dictades des de la troica europea, ningú no s’estirarà, perquè diran que no són competents, ni per a fixar –i portar fins al final- una posició contrària al Tractat de Comerç, el TTIP, que sofregirà governs, ciutadans i consumidors a mans de les grans corporacions internacionals. I això del model d’estat, els desequilibris territorials, la gestió de les conques hídriques, les propostes de finançament, el sistema de pensions, els drets dels pobles i la llarga llista que mor en benefici del pragmatisme i dels matrimonis de conveniència, per dir-ho així.
Tot apunta que la campanya electoral tornarà a ser un insult per a la intel·ligència de la ciutadania, un joc de revenges internes de partits, les fusions i absorcions que es preveuen –EU i Podemos sense anar més lluny-, convenientment disfressades per amagar les penúries d’uns i les ambicions d’altres. Una rutina calculada, no hi ha hagut més remei, per a salvar el règim del 78. Incloent un sistema electoral pervers o amb el compromís de renovar-lo amb noves truculències per a garantir la perpetuïtat de la desproporció en el vot, de la monarquia, del Senat, dels entramats institucionals i de tota classe de pessebres manifestament prescindibles. Tot plegat contribuirà al fet que el 26 de juny encara farà més calor per a deixar l’ombra de la garrofera i abandonar una bona lectura o passatemps dominical –excepció feta dels treballadors del comerç sense dret a festius- per haver de desplaçar-s’hi al col·legi electoral.
Clar que la cosa pot canviar si els partits i coalicions s’atreveixen a explicar què faran i, sobretot, què no faran. Amb qui pactaran governs i amb qui no. Què faran amb la coalició corresponent, quant i a quin cost, per a canviar allò que pot millorar la vida de la gent, especialment la més desafavorida. I si mantindran les retallades o què faran quan els recorden la legalitat vigent. I si deixaran que els pobles voten i decideixin què volen ser i quina relació volen tenir amb els veïnats, i com faran el repartiment dels recursos de l’Estat considerant que algú haurà de renunciar a segons quins privilegis en benefici de la reivindicada igualtat… I tot allò que ben segur tampoc ens contaran durant aquests dos mesos fins al dia de la marmota. S’obri un gran repte per als candidats, per als partits i coalicions, tan encantats d’haver-se conegut.
Comença la segona temporada de “Tria Espanya”. Aquesta campanya hauria de fer-se en clau Barri Sèsam. Dreta, esquerra. Aquests són de dreta, aquests d’esquerra. Açò és oli, açò és aigua. Oli i aigua no combinen. Dreta i esquerra són diferents. Vigile. No se’n refie de les enquestes ni de la fauna tertuliana. Tampoc dels discursos a l’ús, de les flàmules mitingueres ni de les falses promeses. No es deixe impressionar per l’escenografia, les convocatòries més o menys multitudinàries ni per les abraçades. Molt de compte amb les abraçades. Una volta haja votat, no hi ha dret a reclamar. Tot són conseqüències.
